Les últimes setmanes hem assistit a un debat intens als mitjans de comunicació, especialment al diari ARA, sobre l’aportació fiscal de la immigració a l’estat del benestar. Una part important d’aquest debat, però, s’ha construït sobre lectures parcials o directament esbiaixades d’un fenomen que és, per definició, complex. En aquesta columna voldria tornar a l’evidència empírica i explicar de manera sintètica què ens diuen els estudis més recents que analitzen el cas espanyol.
Per començar, vull mencionar una regularitat dels estudis que estimen l’efecte fiscal de la immigració en diferents contextos: l’impacte fiscal net depèn tant del sistema de benestar del país receptor com de les característiques dels immigrants que hi arriben. La mateixa població migrant pot tenir efectes fiscals positius en un país i neutres o negatius en un altre, simplement perquè les estructures impositives, les polítiques socials i les condicions d’accés al mercat de treball no són les mateixes. Per això, extrapolar resultats d’un país a un altre i extreure conclusions és, com a mínim, arriscat.
Què ens diu, doncs, l’evidència sobre Espanya? Els dos estudis més recents que analitzen l’impacte fiscal de la immigració (l’International Migration Outlook 2021 de l’OCDE i un article de Carlo Fiorio i altres del 2024) apunten en una mateixa direcció: l’impacte fiscal total de la immigració és petit i sovint proper a zero. Per al període 2006-2018, l’OCDE estima que el balanç fiscal dels immigrants a Espanya (incloent-hi no només la despesa pròpia de l’estat del benestar sinó també béns públics generals com la defensa o el servei del deute) és del -0,15% del PIB, una magnitud clarament inferior a la que estima per a la població nativa (-5,29% del PIB). Aquest lleu impacte negatiu dels immigrants es deu als anys de la crisi econòmica, ja que l’aportació fiscal neta dels immigrants va ser positiva el 2006 i 2007, negativa entre 2008 i 2015, i de nou positiva entre 2016 i 2018. Per la seva banda, la recerca de Fiorio i altres per al període 2014-2018 estima una aportació positiva de la immigració a l’estat del benestar espanyol. Els autors mostren que, tot i que els immigrants contribueixen menys que els nadius, també utilitzen molt menys els serveis públics, de manera que el resultat net és positiu.
A més, aquests estudis desmitifiquen una idea habitual en el debat públic: que la població estrangera utilitza més els serveis públics que els nadius. De fet, els dos treballs coincideixen que la clau del balanç fiscal no és tant la utilització de serveis com la participació laboral. A Espanya, on les taxes d’atur estructural són elevades, la menor inserció laboral d’alguns col·lectius migrants redueix la recaptació potencial. Quan les persones treballen, paguen més impostos, en proporció directa al temps treballat i al seu nivell salarial, i quan no ho fan, les seves aportacions cauen, igual que passa amb els nadius. Aquesta és la clau del balanç fiscal, i no pas un suposat “sobrecost” en serveis socials, que les dades mostren que és inferior al dels nadius en àmbits clau com la salut, l’educació o les pensions.
També és important tenir present la composició de la immigració a Espanya. Els migrants que arriben són, de mitjana, més joves que la població nativa. I aquest fet té implicacions directes per a la sostenibilitat fiscal: una població jove que pot cotitzar molts anys abans d’accedir a prestacions genera un efecte positiu net sobre les finances públiques a mitjà termini. En un país amb un envelliment molt accelerat, com Espanya, aquest factor és especialment rellevant.
Resumint-ho molt, la immigració no és ni un salvavides fiscal automàtic ni una càrrega per al sistema, sinó que té un impacte global petit i, sobretot, molt sensible a les condicions d’accés al mercat de treball. La millor manera d’aprofitar el potencial fiscal de la immigració no és restringir l’accés als serveis públics, sinó millorar les oportunitats d’inserció laboral, reduir la segmentació i facilitar la plena participació econòmica de les persones que arriben.
Potser és menys cridaner que els titulars que circulen aquests dies, però és el que ens mostra la recerca: quan el debat s’allunya de les percepcions i s’acosta a l’evidència, la fotografia és molt més matisada i, sobretot, molt més útil per prendre decisions informades.
