He pogut conversar una estona amb Oleksandra Matviichuk, que ha passat per Barcelona convidada pel Cidob. Aquesta advocada ucraïnesa de quaranta-dos anys és la directora del Centre per a les Llibertats Civils, que es dedica a documentar tots els crims de guerra que Putin i l’exèrcit rus estan cometent a Ucraïna i a defensar les víctimes de l’ocupació russa. Matviichuk va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau el 2022. Tot just han passat tres anys i mig, però sembla que ja faci una dècada, i més ara, que els ulls del món estan posats a l’Iran i no a Ucraïna.
He escoltat els 20 minuts de discurs que Matviichuk va pronunciar a Oslo quan va pujar recollir el Nobel. A part d’emocionar-se perquè la seva llengua sonava per primera vegada en una sala com aquella, va fer una sèrie de consideracions que serien molt útils ara que els europeus repetim com lloros fatalistes que la llei del més fort ha substituït el dret internacional, sense afegir, a continuació, què estem disposats a fer per impedir-ho rotundament.
En les paraules de l’advocada, aquell dia a Noruega, hi havia raons que avui Brussel·les faria bé d’escoltar: “Els drets humans han de ser tan importants en la presa de decisions polítiques com ho són els beneficis econòmics o la seguretat […]. Si no volem viure en un món en què les regles les posen els països amb més força militar, això ha de canviar. Cal protegir la gent de la guerra i dels règims autoritaris amb un nou sistema que posi al centre els drets humans”.
Matviichuk no fa elucubracions teòriques. Viu cada dia els assassinats, les violacions, els bombardejos, els incendis, les tortures, les deportacions que “els més forts” són capaços de fer. Entén les raons geopolítiques, però ella pensa en les persones. Europa, devastada el 1945, ho hauria d’entendre millor que ningú. Entre altres coses perquè, si no és en la democràcia i en els drets humans, en què crèiem i què defensem?
