Arran de l’anunci sobre el futur Museu Thyssen a Barcelona, i la lògica preocupació que molts vam mostrar (i encara tenim) sobre l’afectació al patrimoni de la façana del Palau Marcet i al mateix passeig de Gràcia, es va obrir el debat també sobre el seu contingut: ja se sap, col·lecció bàsicament modernista catalana (Casas, Rusiñol, Meifrèn, Mir, Nonell...). Ens vam preguntar aleshores si Barcelona necessitava encara més Modernisme, encara que fos només pictòric: el MNAC omple aquest buit de manera molt clara, i encara més que el pot omplir. Això sense esmentar (esclar) el vessant arquitectònic del moviment, escampat arreu de la ciutat. Ens preguntàvem, doncs, si no convindria un contingut diferent. O complementari. No només perquè de Modernisme ens en sobra, sinó per la pregunta següent: els modernistes de l’època, s’haurien conformat a exhibir sempre obres d’un passat gloriós? O haurien anat a buscar les últimes novetats de fora i posar-se a l’avantguarda? Ens falta, avui, aquesta actitud de modernitat? De tant voler conservar el Modernisme com a patrimoni, l’hem acabat perdent com a virtut?
La proposta la pot agafar la Thyssen o no, però algú l’ha d’entomar. Començant pel mateix Ajuntament, sense més imaginació (pel que sembla) que portar Copes d’Amèrica, Fórmules 1 o Jocs Olímpics d'Hivern per entretenir-nos. Algú s’hi ha de posar: si ho fa la Thyssen, i al damunt ho fa respectant l’arquitectura vigent, me n’alegraré. Per si de cas, i per explicar-me, es tracta del següent: en lloc de mirar-nos tant el passat, que ja brilla per si sol, abraçar la contemporaneïtat. Ho sento, però el Macba no ho aconsegueix del tot. Del Moco val més que no en parlem. La Vila Casas l’han deixada com una rara avis òrfena i desconcertada. I la Miró fa el que ha de fer, i el Picasso fa el que ha de fer, i la Dalí s’acosta ara a Barcelona vinculant ciència i art (“Platform Dalí”). Però el que no hi ha encara és la percepció de Barcelona com a focus d’avantguarda mundial, si la traiem de la fira dels mòbils o les de biomedicina, o dels festivals de música. No sortim al mapa de les grans biennals d’art, dels grans museus contemporanis o dels festivals internacionals de cinema. Som en una categoria inferior en termes d’últim crit, de lloc on s’ha de ser, de gana de veritable lideratge competitiu. Per això els que venen, sovint, venen perquè som una ciutat bonica. Molt bonica i amb bon clima. Bravo.
L’actitud modernista (actualitzada) seria la de fer el que calgués per ser els capdavanters en més d’un i de dos àmbits. És imperdonable, d’entrada, que no ho siguem en art: la ciutat de Gaudí, de Picasso i de Miró s’ha quedat mirant-se’ls, vivint de renda de les seves obres, en lloc d’aprendre d’ells i de la seva actitud inquieta, ambiciosa, desesperadament afamada d’excel·lència. No: fer moltes exposicions immersives per dur-hi la canalla no hi té res a veure. Ni tan sols Madrid s’ha quedat remirant-se el Barroc del Prado, sinó que ha dotat el Reina Sofía de grans exposicions d’art contemporani internacional i ha promogut iniciatives com el Matadero, la Casa Encendida, Art Madrid, CA2M... (a la seva madrilenya manera i pagant nosaltres, esclar). Nosaltres hem cregut, en canvi, que les cases modernistes i les pintures d’avantguarda (és a dir, les joies dels avis) ja ens pagaven tota la festa. No només és fals: és que ells mai no haurien fet això. Ni els modernistes ni els avantguardistes, valgui la redundància. Mai no haurien dit: “Ara a gaudir de l’espectacle dels vaixells de vela, que ja hem demostrat prou”.
Quan dic que Barcelona ha de deixar de ser capital de l’horterada i del cosmopolitisme mal entès, em refereixo a això: des dels Jocs Olímpics que van voler fer-nos creure que ja s’acabava la història i que ja podíem perdre la tensió. Afortunadament, el Procés i l’1-O van demostrar el contrari. Però a banda de la política cal promoure un agosarament, un atreviment, una gana i una ambició que no tenen res a veure amb l’ànima gentrificada i autocomplaent que se’ns proposa com a destí. No: mai Barcelona va estar tan a l’última com en temps del Modernisme, i mai no ha estat tan a remolc dels esdeveniments com ara. Si la Thyssen recull aquest guant, pot redimir moltes de les sospites creades. Però la crida és per a tothom, tant agents polítics com socials com culturals: prou de mirar-nos al mirall de les Barcelones passades; conjurem-nos per menjar-nos el món. Gaudí ho va fer. Ells ho van fer. Atrevim-nos-hi.
