A jutjar per les cròniques rendides d’admiració dels crítics que estan seguint els concerts de Rosalía, la cantant continua convertint les seves actuacions en fites de l’expressió artística al límit de la perfecció vocal, l’exuberància musical, l’espectacularitat visual i la riquesa conceptual. De la reacció dels seguidors ja no cal ni parlar-ne. D'aquí a pocs dies viurem el fenomen al Palau Sant Jordi, davant un públic que ja hi anirà entregat de casa, però que deu estar vivint aquesta allau d’elogis a l’artista com l’anticipació excitada d’una nit inoblidable.
De com una cantant i compositora de trenta-tres anys de Sant Esteve Sesrovires ha assolit el culte mundial i de com ha sabut connectar amb la intimitat de multituds de cultures diferents ja es deu haver escrit tot. Però m’interessa remarcar el valor que té el fet que, quan es pondera l’obra de la Rosalía, sempre acabi apareixent la idea que, malgrat l’inevitable màrqueting, transmet veritat, que estem davant d’una professional amb una obsessió perfeccionista pels detalls i, alhora, d’una cantant que lliura al públic lletres, músiques i instrumentacions molt personals.
I en una època en què les pantalles tendeixen a convertir-nos en espectadors, el més destacable de Rosalía és com s’ha convertit en protagonista, com ha donat forma a la força interior que l’impulsava i amb quina originalitat i modernitat ha tret a fora la passió del seu diàleg interior. Creure en un mateix, donar valor a les pròpies intuïcions, atrevir-se a verbalitzar-les, treballar per fer-les realitat, equivocar-se, encertar, no conformar-se i tirar endavant, tot això és possible. Fins i tot, a escala mundial.
