Malgrat que alguns vulguin guardar les aparences i mantenir viva la frontera entre la dreta i l’extrema dreta, la realitat és que les dretes es busquen, i cada cop més desvergonyidament. El tabú del pacte amb els neofeixistes està caient a tot Europa a mesura que les dretes conservadores o liberals no aconsegueixen aturar les fugues cap a l’extrema dreta. Cada dia incorporen més elements del pensament reaccionari: tornen els replegaments patriòtics, símptoma d’un moment de confusió creixent, amb absència d’autoritats referencials. Temps de desconfiança.
Les dretes democràtiques no han trobat el to. La radicalització neoliberal que en un cert moment va protagonitzar Emmanuel Macron –que es va creure l’anti De Gaulle que podia liquidar definitivament la V República–, rebaixant la dimensió corporativa i incorporant-la al nou tarannà que marcaven els EUA, va ser un fracàs des de l’inici. Ara és un president clarament disminuït que veu com els fets li passen per davant des d’un paper cada vegada menys determinant. França ha deixat enrere l’esperit de la V República, on tot passava per l’Elisi, i ha desplaçat l’eix cap al Parlament. I allà, com a gairebé tot Europa, amb les esquerres en fase de confusió, és on les extremes dretes fan camí cap a la normalització. De moment, estan aconseguint un primer èxit inquietant: que l’agenda vagi girant cap als seus temes preferits –el rebuig a la immigració, la negació de la igualtat de gènere, la minimització de la qüestió mediambiental i la manipulació de la memòria històrica–. La trista realitat és que la dreta li està comprant la deriva, en la mesura que veu que els vots se li escapen, i no precisament cap a l’esquerra.
El fet és que ara mateix tant a França com a Itàlia l’extrema dreta va per davant de la dreta, que, en comptes de reaccionar en defensa de les seves posicions, cada cop està més pendent de l’agenda reaccionària. I aquí, si el PP està cada dia més pendent de Vox, Junts ja nota la fricció amb Aliança Catalana. Sílvia Orriols ha captat el moment crític d’un partit agafat a Puigdemont, que és a qui utilitza l’actual direcció per legitimar-se tot i saber que el seu temps ha passat.
És cert que les eleccions municipals franceses han generat algun dubte sobre la capacitat expansiva de l’extrema dreta. A pesar de seguir creixent, ha demostrat una molt irregular implantació en el territori, un indici negatiu de cara a unes presidencials. Però és cert també que allà on l’extrema dreta se sent forta i pren la iniciativa, la dreta claudica. És evident el cas italià. Però també ho és a Espanya, on el PP ja està passant de la boca petita a la normalització de la relació amb Vox. I Feijóo dona per fet el suport de l’extrema dreta per formar una potencial majoria després de les pròximes eleccions, disposat a fer les concessions que calguin. El PP ha fet seus els tòpics reaccionaris: contra el feminisme, la immigració i les polítiques de canvi climàtic que marquen en bona part la frontera entre la democràcia i l’autoritarisme postdemocràtic. Queda el tema de la guerra: malgrat que Europa ha acabat fent seu el rebuig a l'agressió contra l'Iran, les extremes dretes aposten incondicionalment per Trump. I el mateix PP, amb l’acostament a Vox, també, amb una mena de joc de paraules que vindria a dir que no estan per la guerra però sí per la victòria.
És evident que l’exhibicionisme de Trump ha estat vent favorable per a les extremes dretes. I, per tant, si la guerra de l'Iran accelerés el descrèdit creixent del president americà entre els seus i això es traslladés a les eleccions del 2027, tot podria començar a girar. Però ara mateix, sense descartar un dels grans vicis de la política que és la psicopatologia de les petites diferències, que podria bloquejar-ho, la temptació neofeixista té la dreta estovada. I els veurem junts arreu. Tot això, amb les socialdemocràcies europees –que ara Pedro Sánchez vol despertar– ben desdibuixades. I els partits a la seva esquerra incapaços de motivar els sectors de les classes populars que se senten marginats i que s’apunten als que més criden. La guerra de l'Iran ha dut Europa a marcar un punt de distància amb els EUA. I aquest hauria de ser el camí. Fer-se grans, marcar via pròpia i compartir-la. Però per a això la socialdemocràcia ha de recuperar iniciativa, i la dreta, els valors que la van distingir de l’autoritarisme.
