L'extraordinari ressò mundial del darrer disc de Rosalía, l'èxit de la pel·lícula Los domingos, el seguiment mediàtic del relleu papal i el biaix més o menys "espiritual" (les cometes són aquí importants) de certes sèries amb molta audiència han fet que en determinats cercles s'hagi emprat l'expressió "primavera catòlica". Al cas concret de Rosalía ja m'hi vaig referir fa uns mesos, perquè em va semblar, si més no, significatiu. Que es tracti d'un genuí producte de màrqueting, tot i que d'alta qualitat estètica i musical, no desacredita l'interès real que ha suscitat entre molts joves (i no tan joves). Com s'ha d'interpretar, tot això?
Les dades del CIS mostren que no hi ha cap augment de la pràctica del catolicisme a Espanya en els darrers anys, sinó una disminució lenta i sostinguda. Segons els baròmetres del CIS, el percentatge de població que es declara catòlica —practicant o no— ha passat del voltant del 60% l’any 2020 al 55,4% l’abril de 2025, amb una caiguda especialment marcada entre els catòlics no practicants. Paral·lelament, els grups d’agnòstics, indiferents i ateus continuen creixent fins a situar-se conjuntament prop del 40% de la població. El CIS no detecta, doncs, cap "primavera", és a dir, cap repunt generalitzat; de fet, la tendència dominant és la secularització progressiva. El catolicisme continua sent majoritari a l'estat espanyol, sí, però no ha experimentat cap creixement real, si més no durant el període 2020-2025. Tot plegat, tanmateix, no acaba de quadrar amb els referents que hem exposat al començament. Què està passant, doncs?
No hi ha cap revifalla estructural, ni de vocacions, ni de participació litúrgica, ni de la proporció global de catòlics, però sí microtendències que ningú no s'esperava i que suggereixen determinats canvis d'actitud. ¿Podrien ser símptomes d’un canvi cultural minoritari però significatiu? Ja ho veurem. El que estem presenciant no és pas un esclat sobtat de fervor espiritual, sinó més aviat l’esgotament progressiu d’un model vital que, durant dècades, ha presentat el consum i l’autosuficiència ultraindividualista, sense lligams ni compromisos, com a camins immediats cap a la felicitat. Aquest relat, que va arrelar amb força a partir de la segona meitat del segle XX, ha anat mostrant les seves fissures a mesura que les generacions més joves han experimentat en primera persona les conseqüències d’una vida fragmentada, accelerada i sovint mancada de sentit, que reclama més i més estímuls (en general, pagant).
La promesa implícita que ens assegurava que, un cop alliberats de tradicions i referents transcendents, seríem més feliços ha estat un gran fiasco. Molts joves han crescut enmig d’una paradoxa depriment: mai no havien tingut tantes opcions, i a la vegada mai no han experimentat tanta incertesa, solitud i, sobretot, fragilitat emocional. La precarietat laboral, la pressió per construir una (pseudo)identitat exhibible o la sensació que tot és provisional, entre altres coses, han anat erosionant la confiança en aquell model que prometia una emancipació que —ai— s'ha transformat en una nova alienació. La vida necessita arrels, comunitat i sentit. Tenen tota la raó els agnòstics o els ateus que afirmen que aquestes tres coses també resulten plausibles al marge de la religió.
En tot cas, l'atracció cap a temes "espirituals" (subratllo de nou les cometes dubitatives) existeix. No es tracta d’un retorn nostàlgic a la religiositat tradicional, sinó d’una reacció davant la constatació que l'individualisme radical i el consumisme compulsiu no han sabut respondre a les preguntes fonamentals de l’existència. Quan el present esdevé una mena d'il·lusió inconsistent i el futur es fa massa incert, la recerca d’un marc estable no és cap excentricitat.
Tot plegat no implica per força un futur religiós més intens, però sí un canvi de sensibilitat. La cultura del "tu pots amb tot", del "visualitza el que vols i ho aconseguiràs" i d'altres rucades per l'estil ha deixat pas a una consciència de vulnerabilitat, sobretot a partir del sotrac mental que va suposar la pandèmia de la covid entre els més joves. La transcendència, abans considerada un residu molest del passat, esdevé per a alguns una possibilitat —i dic "possibilitat", no pas "resposta"— per donar profunditat a una vida que corre el risc de quedar atrapada a la superfície freda de la pantalleta del mòbil. No, no hi ha cap primavera catòlica. Tampoc cap hivern. El paisatge de fons és borrós, desdibuixat, però les persones continuem essent el que érem, no sé si per sort o per desgràcia.
