Els llauradors de lletres som convidats, pels volts de Sant Jordi, a parlar de l’adminicle de pasta de paper que hem tingut la joia i gosadia de cometre. “No he acabat el llibre”, va dir-me, tot disculpant-se, en Basté. Conec autors que s’ofenen o es disgusten si el periodista no els ha llegit. Però cal que el periodista hagi llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc o anat a un restaurant per fer l’entrevista a l’autor? A mi em sembla que no cal. Que, de vegades, és, potser, desitjable. Els periodistes culturals sovint fan aquesta broma: “Som lectors eterns de mig llibre”. Demà en tindran un altre, i demà passat un altre. Els llibres han de ser gaudits amb calma (sense eternor) i ser abandonats si cal, que de vegades cal, com les sèries. Les preguntes del periodista no han de ser necessàriament sobre l’argument. A mi em sembla que una entrevista a Melville (Melville m’encanta) no hauria d’anar sobre cetacis, tot i que, esclar, en un dia com avui li preguntaríem per aquest vídeo extraordinari que vèiem a l’ARA, on es demostra que les balenes, mare meva, s’ajuden entre elles per parir. Les entrevistes són anuncis, i és igual si l’autor parla de la seva infantesa o del que pensa de Donald Trump.
Una altra cosa és una entrevista literària, en un club de lectura o una universitat. Llavors les motivacions de tal capítol o la construcció de tal personatge sí que són pertinents. Però en una ràdio o una tele, de vegades és millor que l’entrevistador no hagi llegit, perquè faci preguntes lògiques. Pel que fa a l’autor, no cal que digui, tot complagut, que “no vol explicar res per no fer espòilers”. Podem, de nou, llegir Moby Dick sabent què passa al final. Sempre recordo un gag que em feia plorar de riure, dels Hermanos Calatrava: l’un cantava Un ramito de violetas; l’altre anava dient: “¡¡¡Es el marido!!!”
