Diccionari patriòtic en el sentit unitari (1962)

De l’article de Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) a 'Pont Blau' (Mèxic, IX-1962), una revista de l’exili. Tal dia com ahir de fa seixanta anys es va celebrar la culminació del 'Diccionari català-valencià-balear' amb un aplec al santuari de Lluc i una reunió a Mallorca de la Secció Filològica de l’IEC. Representacions de tots els països de la catalanitat i d’altres cultures van retre homenatge a Francesc de B. Moll amb adhesions rebudes d’arreu. 

Enguany s’ha escaigut el centenari del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover [Manacor, 1862 - Palma, 1932], i la veritat és que la figura del famós i pintoresc canonge mallorquí ha aconseguit de tots els catalans –vull dir de tots els Països Catalans– una commemoració bastant discreta. Com se la mereixia? Diguem que sí. Potser en unes altres circumstàncies uns o altres li haurien regatejat mencions, elogis i respecte. [...] Havia estat un home explosiu i poc convencional i algunes de les anècdotes que protagonitzà van tenir la virtut de crear-li una evident “mala premsa” no absolutament injustificada. Però d’ençà del 1932 han passat moltes coses sobre i dins de nosaltres. [...] Per a mi, per exemple –per als catalans de la meva generació, i per als més joves–, mossèn Alcover és un personatge gairebé tan remot, com qui diré jo?, com qualsevol il·lustre mòmia borrosa de qualsevol segle oblidat. O millor: si no és precisament això, és perquè el nom del canonge va vinculat a un dels esforços intel·lectuals i civils més importants d’aquesta trista i àrida postguerra en què hem viscut. Em refereixo, és clar, al Diccionari català-valencià-balear, que mossèn Alcover inicià i animà. Em refereixo, també, a l’abnegada tasca, subtilment eficaç, que han desplegat els elements de l’obra del Diccionari, que d’un propòsit d’estricta difusió bibliogràfica han fet un intencionat treball de penetració patriòtica. I em refereixo, sobretot, al sentit integracionista, unitari o com en vulgueu dir, que ha presidit totes les iniciatives lligades a aquesta darrera etapa del Diccionari. Certament, en bona part, tot això hauria de computar-se a favor de Francesc de Borja Moll [Ciutadella, 1903 - Palma, 1991] i dels seus col·laboradors més íntims, perquè són ells els qui ho han realitzat amb una consciència de la seva responsabilitat que mai no serà prou lloada. Tanmateix, hem de reconèixer igualment que tot això té un primer origen en l’activitat de Don Antoni Maria, en el seu violent amor a la llengua, en la seva insigne tossuderia. Sense Moll i els seus, i sense el que Moll i els seus han fet, mossèn Alcover no seria, a hores d’ara, sinó un simple episodi de la història de la lexicografia catalana, més o menys valuós o divertit. Avui és molt més que això. [...]. Tota la irradiació social –és a dir, no exclusivament científica– del Diccionari català-valencià-balear, desenvolupada en els últims anys, ha tingut aquesta pletòrica significació. Ha contribuït en gran manera a enderrocar les barreres “regionals” que ens aïllaven o, si més no, ens distanciaven. Els catalans del Principat i del País Valencià han trobat a les Illes una afirmació unitària estimulant. [...] El sentiment de catalanitat madurava, a tot arreu dels Països Catalans, en una direcció inequívoca: els símptomes es multiplicaven. Per damunt les nostres velles divisions regionals es dibuixava, net i incitant, el projecte de restaurar la unitat del poble que som. [...]