100 dies sense els Jordis, 100 dies d’arbitrarietat judicial
Avui fa 100 dies que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ingressar a la presó de Soto del Real sota l’acusació dels delictes de rebel·lió, que inclou violència, i sedició, que reclama una actuació “tumultuària”. En un primer moment, la construcció del relat dels fets del 20 de setembre davant la conselleria d’Economia que es feia en la interlocutòria de la jutge Carmen Lamela de l’Audiència Nacional va semblar tan inversemblant que molts van pensar que la presó no es podria allargar gaire en el temps. Lamentablement, 100 dies més tard, i després que la causa passés de l’Audiència al Tribunal Suprem, el màxim òrgan del sistema judicial espanyol ha mantingut, per al cas dels Jordis i d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, la mateixa posició.
A Catalunya l’empresonament dels líders de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, dues persones que durant tota la seva vida han defensat el pacifisme i les vies estrictament democràtiques, i que el dia 20 de setembre van fer de mediadors entre els manifestants i les forces de l’ordre per evitar qualsevol conat de violència, ha causat primer estupefacció i després una profunda indignació.
L’actuació de la justícia, basant-se en informes de la policia espanyola redactats ad hoc per justificar els delictes assenyalats, ha portat a una greu situació. La presó preventiva, que només es pot justificar en casos molt concrets, s’aplica aquí de manera arbitrària i com una condemna prèvia sense que gairebé ningú a Espanya s’atreveixi a qüestionar-ho. Assistim, impotents, a una vulneració de drets evident i a un càstig a unes persones, i les seves famílies, que vol ser exemplaritzant i que busca, a més, victimitzar la societat catalana fent pagar a uns pocs una pena que vol ser per al conjunt de l’independentisme.
Davant d’això l’única resposta possible és articular un enorme moviment de solidaritat i suport als presos -que són presos polítics, tal com evidencia el mateix Llarena en les seves argumentacions- i les seves famílies. I no cansar-se mai de repetir i denunciar que l’empresonament és, com afirmen molts experts, una mesura injusta i cruel. Tant és així que Llarena no s’atreveix a contrastar els seus arguments amb els d’un jutge europeu per por que es vegi la fragilitat d’un relat més polític que judicial.