31/07/2021

El dilema d’Esquerra

3 min
El dilema d’Esquerra

Excepte per al personal, admirable, que és en primera línia de defensa, contra la pandèmia o contra els incendis, el mes d’agost serà de descans. També per a la política. Al setembre tot es reprendrà. En particular, es tornarà a reunir la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. La taula és important perquè constitueix un reconeixement que hi ha un conflicte polític bilateral i que es vol abordar d’una manera civilitzada. I és per això que no ens podem permetre que fracassi. Penso que no té per què fracassar. En principi, en aquests tipus de negociacions d’alt nivell la trencadissa i la frustració extrema sempre es poden evitar: si convé es poden allargar terminis, espaiar les reunions, treballar en comissions tècniques, etc. La idea és donar temps al temps, parlar també per altres vies i, quan ja tot hagi madurat, encara tindrem a disposició el marc preservat de la taula per signar un acord amb tota la solemnitat que es vulgui.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara bé, en el nostre cas tenim un problema: s’ha posat un termini de dos anys (a partir de quina data?) per arribar a un acord. És evident, però, i crec que tothom ho sap, que no hi haurà un acord abans de dos anys. El període és massa curt i les posicions de partida de les dues bandes -cosa comprensible donades les realitats polítiques del moment- estan molt allunyades. Una diu que només discutirà l’amnistia i l’autodeterminació i l’altra diu que d’això no en parlarà mai. En dos anys no es convergirà.

Per complicar-ho més tenim que el Govern és de coalició entre dos partits que davant de l’atzucac del termini impossible es troben en una posició molt diferent, la qual cosa influirà inevitablement sobre els seus tarannàs tàctics. ERC té un problema seriós perquè el fracàs d’un procés negociador que és iniciativa seva li faria mal. En canvi, Junts no en resultaria penalitzat, perquè el fracàs és precisament el que no ha parat d’anunciar. No hi creuen, i l’encerten quan sostenen que no hi haurà un acord en dos anys. La manca d’acord no els farà perdre la son, ni els vots.

Com s’ha trobat ERC en aquesta posició? I com se’n pot sortir?

Per arribar a constituir un govern, ERC va haver de pactar, amb la CUP i amb Junts. El termini dels dos anys respon a aquest pacte. Va ser un compromís que va servir al seu propòsit, formar govern, i per tant no m’atreveixo a qualificar-lo d’error. Però és un compromís que ERC haurà de redefinir, possiblement renegociar, perquè simplement no pot renunciar a la taula de diàleg d’aquí dos anys. Mantenir el compromís en la seva literalitat seria letal per als seus interessos. Només cal imaginar les contorsions a què es veuria obligada a mesura que la data fatídica s’anés apropant. Seria una estratègia perdedora i inductora d’una entrega en tota regla del seu espai polític a Junts i a la CUP. Junts i la CUP ho saben prou bé.

Preguntem-nos: ¿disposa ERC d’una estratègia millor? Potser sí, però no depèn només d’ella. De fet, el diàleg amb el govern espanyol, en els propers dos anys, es materialitzarà per quatre vies diferents: la taula de diàleg, la Comissió Bilateral de Traspassos (que es reuneix demà), els acords que s’estableixin en el Parlament espanyol i la interacció permanent de les estructures dels dos governs en el dia a dia de la política. La falta de progrés en la taula de diàleg no tindrà el mateix impacte negatiu en la opinió pública catalana, i en els electors, si és una manifestació d’una manca de progrés generalitzat en les quatre vies que si ve acompanyada d’un progrés important en les altres tres. Ara bé, aquest progrés en les vies complementàries a les de la taula implica essencialment un altre actor: el PSOE. A mi em sembla que al PSOE li hauria de convenir donar joc a qui se situa en un terreny ideològic similar en l’eix economicosocial i, alhora, arrisca molt per mor del diàleg i la distensió. Afegeixo que, al marge de si li interessa o no ajudar el seu soci potencial, el PSOE ha d’entendre que avançar en les tres vies complementàries de negociació és una precondició per crear el clima que pugui arribar a fer possible, en algun moment del futur, un acord polític amb garanties de suport ampli quan fos sotmès a un vot a Catalunya. Emfatitzo que aquest és l’objectiu final, el que la taula de diàleg ha d’assolir. El missatge d’aquest article no és que mai hi haurà acord sinó quelcom més simple: que no n’hi haurà en els propers dos anys i que, per tant i pel seu propi interès, ni ERC podrà fer política com si no ho sabés ni el PSOE hauria d’ignorar el dilema d’ERC.

stats