Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Josep-Narcís Roca (Barcelona 1830-1891) publicat a L’Avenç (28-II-1891) arran del 250è aniversari de la mort de Pau Claris (Barcelona, 1586-1641), de la qual va fer 380 anys el 27 de febrer. Narcís Roca, catalanista republicà d’esquerres, reivindicava Claris, eclesiàstic, 94è president de la Generalitat, proclamador de la República Catalana el 1641.
Los últims dies de febrer són l’aniversari de la mort del president del General o Diputació antiga de Catalunya En Pau Claris, i aquest any 1891 és lo 250è aniversari. [...] En Claris no fou candidat a la Diputació; en aquell temps s’anava a la sort per a ser Diputat o Conseller i a En Claris li tocà per sort ser-ho, i per ser eclesiàstic, li tocà, segons costum secular, la presidència de la Diputació. […] L’ opinió de Catalunya en temps d’En Claris estava talment irritada contra lo govern espanyol per sos perjuris, per ses tiranies, per sos contrafurs i amenaces i per les violències de ses tropes, com per les injustícies de sos jutges, que si la Diputació o un Diputat haguessin volgut sotmetre’s al rei i a son Privat, l’opinió pública s’hauria alçat contra els Diputats acusant-los de covards, indiferents i traïdors. Quan en lo temps de les Comunitats castellanes i de les Germanies de València, en 1620, Diputats i Consellers procuraren que los catalans no donessin auxili a les Castelles ni als agermanats valencians, l’element popular català los criticà fortament per enemics del poble, per quietistes i per massa súbdits del rei Carlos. Quan en les temporades dels “bàndols i dels bandolers” la Diputació procurava que deixessin les armes i es retiressin, lo poble criticava fortament als diputats. Quan en 1680 i tants los Diputats procuraven assossegar altres bàndols, una sublevació general de pagesos (barretines ) armats anava tant contra la Diputació, com contra les autoritats reials (Virrei, Consell reial, Audiència.) En 1639 i 40 quan la Diputació de la que era president En Claris, quan los Consells de les Municipalitats, los vocals dels Estaments o Braços, tota la opinió pública de Catalunya, estaven fortament indignats per una centúria d’il·legalitats i contrafurs, per unes guerres inútils amb França, per las violències de las tropes castellanes i italianes del rei d’Espanya i per la parcialitat de les autoritats reials contra els catalans, quan en aquella temporada alguna autoritat del país tractava de contemporitzà amb lo govern, l’opinió general l’acusava de faltar al patriotisme i a les llibertats de la terra. Al Diputat que presidia, a la autoritat superior indígena o del país, no l’hi era possible altra cosa que posar-se enfront del govern de Madrid baix pena de ser acusat d’enemic de la causa catalana. […] En Claris morí després de la victòria de Montjuïc de Barcelona, i abans de les temporades de desgràcia per a la causa allí vencedora los catalans de l’autonomia, de les llibertats de nostra mare pàtria, procuraren reproduir los panegírics que de l’abans i ara calumniat e injuriat repúblic català feren dos-cents cinquanta anys endarrere los catalans que el conegueren personalment i visqueren i lluitaren contra lo despotisme de la Cort de Madrid quan ell presidia la Generalitat de Catalunya. […]