Disfresses d’oficis que es fan amb les mans

L’ESCOLA ELS DIU que es disfressin d’un ofici. El teu va de bomber, i no se sentirà gens sol. N’hi ha un munt, com policies, metges, infermers, cuiners… Hi ha molts motius perquè s’imposin aquestes disfresses. La facilitat per trobar-les o fer-les, que tinguin barret, que atorguin un poder, una pistola, unes manilles, una xeringa, una mànega… Però vull creure que la canalla, quan tria, ens assenyala una obvietat que a vegades oblidem: els oficis es fan amb les mans i es concreten en un resultat concret. Un pastís fet, un foc apagat, un gat rescatat, un malalt vacunat, un dolent detingut.

Hi ha un munt de professionals que no tenen qui es disfressi d’ells. Si aquest fos l’únic problema… Gent que està tot el dia reunida, que gestiona papers o fulls de càlcul, que quan arriba a casa li costa explicar a què es dedica. Algun dia entendrem que part d’aquestes feines han sigut ficcions. Ficcions de terror, com totes les vinculades a l’economia financera i especuladora, o ficcions d’entreteniment, com un munt d’activitats que fan créixer plantilles en departaments que s’acaben vigilant els uns als altres, i massa vegades es fan la vida impossible.

Cada cop em trobo més gent de la meva edat que, cansada de feines que no són oficis, busquen com tenir ocupades les mans. I a la nit un aprèn cuina, l’altre fa joies artesanes, un tercer pinta mandales, un quart fa bricolatge per lliure, lluny dels plànols prefabricats de mobles que et fan creure que els saps muntar… Ens venen un món sense mans, mans lliures, i sense cables, però els carrers són plens de fils de tota mena que pengen, i les obres sempre acaben necessitant uns homes amb casc i una maquinota sorollosa a les mans. I ara que el món necessita un cop de mà, no les podem tenir ni plegades ni aturades. Toca arremangar-nos i fer-les servir per arreglar-lo.