Ignoro si, tal com estan les coses, la Generalitat pensa atorgar enguany el Premi Blanquerna, aquell guardó que, des del 1993, ha distingit persones o entitats -generalment, espanyoles- destacades per la seva actitud de suport, comprensió o empatia respecte de Catalunya. Certament, hi ha motius per pensar-s’ho. Però, si la decisió fos afirmativa, em permeto des d’ara suggerir que el receptor del premi sigui el manifest publicat el dia 15 a Madrid sota el títol de Libres e iguales ; el manifest i, per descomptat, els seus signants.
No, no ho dic amb sarcasme, sinó des de la més freda racionalitat. És evident que el text esmentat no expressa cap mena de simpatia envers les demandes polítiques ara com ara majoritàries a Catalunya, tot el contrari. Però, a canvi, clarifica extraordinàriament l’actual debat catalano-espanyol, esborra les mitges tintes, desmunta il·lusòries terceres vies i dissipa les espesses boires de la conllevancia. I bé, ¿no troben que aquest esforç de transparència es mereix un gest d’agraïment?
Examinem-ho amb algun detall. El manifest en qüestió crida sense embuts a la deslegitimació intel·lectual, política i moral del “secesionismo catalán ”, descrit com a antidemocràtic, egoista i “gravemente reaccionario ”. A partir d’aquí, exigeix a l’Estat una aplicació implacable de la llei, denuncia que “ proliferan maniobras opacas para ofrecer nuevos privilegios [sic] al nacionalismo ”, rebutja qualsevol negociació i convoca els partits espanyols a “un compromiso transversal de unidad de acción frente al secesionismo ”.
Si el text de Libres e Iguales no deixés prou clar el seu caràcter transideològic, de crida a la union sacrée de tots els bons espanyols per preservar l’amenaçada unitat de la seva pàtria, la llista dels primers signants resulta, a aquests efectes, definitiva. Perquè, vejam, què tenen en comú Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, XII marquesa de Casa Fuerte, directiva de FAES i diputada al Congrés pel PP, i Nicolás Redondo Terreros, fill i nét de sindicalistes de Biscaia, exsecretari general del Partit Socialista d’Euskadi-PSOE?
Què comparteix Carlos Falcó y Fernández de Córdova, V marquès de Griñón, terratinent i viticultor, amb Joaquín Leguina, expresident socialista de la Comunitat de Madrid? Què pot cohesionar Carmen Iglesias, comtessa de Gisbert, historiadora àulica i preceptora de l’actual rei Felip VI, amb Jon Juaristi, antic militant d’ETA? Què lliga José María Fidalgo, que quan el 1977 va començar a militar a Comissions Obreres molt abans de liderar-les devia ser també afiliat o simpatitzant del Partit Comunista d’Espanya, amb l’ultraliberal Mario Vargas Llosa, primer marquès de Vargas Llosa i croat de l’anticomunisme? En fi, quina força pot haver arrenglerat junts aquell malalt d’egolatria i histrió de la catalanofòbia que es diu Albert Boadella, i el respectable i digníssim mossèn José María Martín Patino, que l’any 2000 va rebre justament el Premi Blanquerna?
Només hi ha un element que pugui aglutinar aristòcrates i pallassos, columnistes d’El Mundo i l’ Abc, i també d’ El País i La Vanguardia, col·laboradors de la Cadena SER i de la Cope, impulsors i dirigents de dos partits directament competidors com són UPyD i Ciutadans, el músic Ramón Arcusa -la meitat del Dúo Dinámico- i el pobre Adolfo Suárez Illana fent d’espectre del seu pare. I aquest denominador comú intergeneracional i interclassista entre personatges tan heterogenis es diu nacionalisme espanyol, per molts quilos de maquillatge que hi posin al damunt.
Un nacionalisme espanyol que és perfectament legítim i benvingut al debat... a condició que es reconegui com a tal, i que abandoni les seves ínfules de superioritat intel·lectual i moral sobre el nacionalisme català. En aquest sentit, fóra oportú preguntar a algun opinador local -l’escriptor Javier Pérez Andújar, en concret-, que setmanes enrere s’escandalitzava de la col·lusió d’UGT i CCOO de Catalunya amb la campanya d’Òmnium a favor del dret a decidir, preguntar-li ara què pensa de la coincidència entre l’exlíder de Comissions Obreres, i socialistes històrics, i comtes, marquesos i empresaris, i periodistes d’extrema dreta, en contra d’aquell dret. ¿Aquest no és un acord contra natura? ¿A Espanya no hi ha oligarquia?
En tot cas, i per acabar de clarificar les coses, alguns dels adherits a Libres e iguales han fet manifestacions a la premsa que confirmen la seva coincidència en l’espanyolisme ultrancer i en la negació a l’altre de qualsevol mena de raó. Jorge Martínez Reverte ha escrit -sense cap vestigi de prova- que “ el movimiento secesionista catalán es profundamente antidemocrático, es xenófobo y puede afectar gravemente al sistema de convivencia ”. Per la seva banda, l’exsindicalista José María Fidalgo va declarar que “ al nacionalismo catalán hay que ponerlo en su sitio ”, sense acabar de precisar si el sitio és el patíbul, la presó, l’exili o la clandestinitat.
Quina gran cosa, la igualtat! Ja ho deia Franco, que quan el 1938 va abolir l’Estatut va explicar que retornava a les províncies catalanes “ el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España ”.