Doncs sí, l’economia permetria viure 150 anys
Aquesta setmana s’ha sentit els presidents de la Xina i de Rússia especulant sobre la possibilitat de viure 150 anys. He estat llegint articles sobre el tema perquè, ho confesso, m’interessa. Els articles que han provocat la conversa entre Putin i Xi i que he llegit se centren en si això serà biològicament possible: que si òrgans, que si teràpies cel·lulars, que si com aturar l’envelliment. Fins i tot com estimular la medul·la per generar anticossos que ens mantinguin més joves.
La meva sorpresa: tots els articles són clínics. Ningú ho analitza des del punt de vista econòmic. Pot l’economia sostenir expectatives de vida de 150 anys?
Us sorprendrà la resposta: sí. Rotundament sí.
L’esperança de vida no ha deixat de créixer. Fa alguns segles era de 25 o 30 anys. A principis del segle XX rondava els 50. Avui, a Europa, està entre els 82 i els 84. L’esperança de vida s’ha multiplicat per tres si prenem la dada històrica. Per tant, si passem de viure 84 anys a viure'n 150, parlem d’un augment del 78 %. Molt menys que els increments anteriors!
I molts es preguntaran que si amb els 84 anys actuals d’Espanya la Seguretat Social ja està a punt de fer fallida, com pot ser sostenible viure 150 anys.
La diferència és que des del 1960 hem guanyat més de 20 anys de vida. Cada dos anys i mig hem guanyat un any d’esperança de vida. Aquest és el problema! La velocitat a la qual guanyem esperança de vida, no els anys que arribem a viure.
Els sistemes de previsió social es construeixen sobre càlculs demogràfics, cicles de vida laboral i fórmules de cotització que triguen dècades a estabilitzar-se. El mateix passa al món empresarial. Les estructures salarials i laborals estan pensades per a cicles de 40 o 45 anys de vida professional. Allargar la vida útil dels treballadors exigeix nous models de formació contínua, de salut laboral i de gestió de l’edat.
La modificació d’estructures econòmiques requereix temps per adaptar polítiques, lleis i pràctiques i corregir desequilibris. I és per això que l’evolució de l’esperança de vida en aquest segle està desajustant les pensions, la sanitat, el mercat laboral i fins i tot el sistema educatiu.
En definitiva, és més insostenible econòmicament viure avui 83 anys que algun dia viure'n 300, sempre que ho fem d’aquí prou segles, per donar temps a les estructures econòmiques a absorbir-ho.
En economia és irrellevant quants anys vivim! El més important és a quina velocitat guanyem esperança de vida.