Una de les frases fetes més sensacionals parides mai és aquella de "la culpa és del mort". Els morts són perfectes per menjar-se la merda dels vius. És allò de "com que no poden defensar-se, oi?" L'expressió pren força just quan sabem el forat real de Bankia, que dimecres desapareix de l'Íbex-35 (ai las, però és que encara hi era?) i recordem els 33 exconsellers de l'entitat imputats per falsedat documental, administració deslleial o fraudulenta, apropiació indeguda i maquinació per alterar el preu de les coses. Uns honorables (i despistats) ciutadans (i ciutadanes) que, només durant l'any 2011, van cobrar de mitjana 400.000 euros per cap (12 milions i mig d'euros en total), i que han anat passant per davant del jutge xiulant El pont sobre el riu Kwai . Ei, i ja no és que ningú hagi assumit cap responsabilitat per l'enfonsament (presumptament) fraudulent de l'entitat, és que se'ns han pixat a la boca des del trampolí de la pocavergonya i, a més, dibuixant el signe de l'euro. L'un ha culpat de tot el Banc d'Espanya; l'altre, a ZP; l'altre de l'altre, a ZP i a Rajoy; i el de més enllà, a la conjuntura internacional. Hi ha qui ha reconegut que no tenia ni idea del que hi feia allà i que s'hi va trobar per casualitat. Altres, com un tal Arturo Fernández, han admès que ells de números ni un borrall, però que es fiaven dels auditors: "Si ells deien que tot estava bé, per què calia mirar els comptes?" Això sí, cap d'ells (i d'elles) no va arribar a superar Isabel Cambronero, una ballarina professional que, per sorteig, va acabar a la comissió de control de la CAM (Caixa d'Estalvis del Mediterrani) en nom dels impositors i que va justificar-se amb una frase memorable: "Ningú va dir-nos que hi havia una crisi". Pobreta, ella.
I el més entranyable és que, vist el que hem vist, quan el sistema aconsegueixi regenerar-se, tornaran els Arturos i les Isabels. I cap problema.