Edificis promiscus: com fer més densa la ciutat

Per què fa por la densitat? Perquè fins fa cinquanta anys, si no es prohibia expressament, els propietaris podien afegir pisos, augmentar volums i canviar d’usos les finques sense cap contrapartida per a la ciutat. Si no es feia més era perquè les parets mestres suportaven dues o tres alçades de remunta, no gaire més. L’aspecte que tot això va donar a les ciutats era bastant feréstec, amb caixes de carrers que d’un dia per l’altre tenien façanes més altes, sense que l’amplada dels carrers augmentés, i així es perdia llum i aire a l’interior dels habitatges.

La llei del sòl del 1975 consolida la idea que el sòl s’ha d’utilitzar d’acord amb la funció social de la propietat i atribueix a l’urbanisme l’objectiu d’equilibrar beneficis i càrregues. També estipula que cal exigir als propietaris que edifiquin en terminis determinats, però a la pràctica això no s’ha requerit mai. El que sí que ha quallat són les cessions: els propietaris dels terrenys, si volen edificar, han de cedir al respectiu ajuntament els terrenys per fer carrers, jardins o escoles (inicialment); des de fa uns anys, també una parcel·la on càpiguen els habitatges protegits corresponents. És a dir: transformar un tros de ciutat consolidada implica ara haver de fer carrers més amples, crear zones verdes, terrenys per a equipaments i terrenys per a pisos protegits.

Perquè tot això càpiga en el mateix tros que ocupaven les cases i edificacions antigues, ja s’intueix que l’única solució és créixer en alçada. Sovint comptem només els pisos: en un entorn on abans hi havia una planta baixa i tres pisos, ara als plànols s’hi veuen sis o set plantes. Però, a canvi, el barri guanya una bona plaça i una escola, un gimnàs o un centre cívic, i pisos de lloguer assequible. De vegades, allò que és nou és més gros, més alt, més llarg i menys interessant que la ciutat de gra petit, que s’ha anat forjant amb el temps. Es fa llarg i difícil d’explicar sense dibuixos, però és un dels motius pels quals la regeneració de la ciutat consolidada genera rebuig: si no es dibuixa bé, el que és nou genera una frontera insalvable amb l’entorn, que hi té molt a perdre.

Pensava en tot això caminant des dels meravellosos carrers de Sant Andreu fins a la Sagrera, recorrent a peu el que normalment faig en tren, quan vaig arribar al pavelló del Camp del Ferro. És un edifici meravellós, i ho dic després de quatre anys visitant pavellons esportius en tota mena de municipis catalans. El del Camp de Ferro és enginyós, perquè soterra un nivell i superposa dues pistes en alçada. És un edifici propi de ciutats denses com Nova York o Hong Kong, que genera una gran plaça, molt útil entre partit i partit. Creixent en alçada, l’edifici regala una plaça a la ciutat i millora l’entrada de sol al carrer i la circulació al seu voltant.

L’edifici és a prop de l'escola d'art de la Llotja i de la Fabra i Coats, i està construït a consciència amb maons i gelosies de ceràmica de diferents formats, de manera que quan t’hi acostes no saps si és una vella nau industrial, una biblioteca o un auditori. Però saps que és un edifici important per a la ciutat, per com genera una cruïlla digna i una coberta divertida, amb unes arcades invertides que et fan remirar l’edifici dues vegades. I de sobte, un edifici que podria ser un tap en un barri molt dens ha generat una plaça enorme on cap tothom sense semblar atapeïda. De fora, és un edifici aparentment robust i opac. Però de dins és lluminós i lleuger, malgrat que té molta distància entre façanes.

Entenc que la regeneració de teixits urbans pugui, d’entrada, generar rebuig i suspicàcies sobre el potencial benefici que en pugui treure el propietari del sòl o sobre l’augment d’afluència que els nous edificis acabin suposant. És més, crec que les habituals explicacions sobre la transformació urbana són mandroses: les ciutats mereixen projectes pensats en clau de buits i plens, de façanes i carrers, de places i de cantonades, i defugir l’habitual recurs d’incrementar les edificabilitats per compensar els propietaris de sòl. El debat de la densitat és necessari i pot crear solucions enginyoses, com la d’aquest pavelló.

Per oposició, hi ha edificis molt alts que poden generar densitats baixes, com el cas de les seus corporatives de les torres de la Diagonal, que estan buides els caps de setmana, o els campus universitaris, que semblen congelats durant els mesos de vacances. Regenerar els teixits urbans no vol dir limitar-se a refer-ne els interiors; vol dir pensar a fer lloc per a més gent, però de manera que l’entorn hi guanyi. Això implica treure els dibuixos de la discussió unilateral entre promotors i ajuntaments i començar a dibuixar amb els residents, actuals i futurs. És més difícil un dibuix compartit amb els barris? Potser sí, però el difícil debat de les densitats del Pla 50.000 requerirà afilar els llapis per dibuixar nous usos superposats i edificis més promiscus.