Educació: seguim o anem enrere?

Fa poc més de quinze anys que tenim vigent la llei d’educació de Catalunya (LEC).Bon moment per fugir de la nostàlgia i, en canvi, fer-ne referència útil als debats i inquietuds del present. Segurament és oportú recordar que, conjuntament amb Francesc Colomé, vam retre comptes del que s'havia dut a terme en aquell període i hi vam donar forma en el llibre Escola nova, poble lliure, publicat el 2013. Hi explicàvem el que, al nostre entendre, volia dir governar un sistema amb més d’un milió d’alumnes i prop de 100.000 docents.

Avui dubto si em genera més inquietud el que sento i llegeixo sobre el que s’ha fet/decidit/aplicat o bé el que constato que s’ha deixat de fer/decidir/aplicar al llarg d’aquest temps. Que quedi clar: parlem del sistema educatiu com a servei públic bàsic, universal i integral. I prenc nota de la legítima inquietud que la vaga recent ha posat de manifest al voltant de qüestions com les ràtios i la diversitat, lligades sobretot al volum de recursos reals en mans dels centres i els equips docents. Miro, doncs, enllà dels debats curriculars i pedagògics, del tot imprescindibles, però que no han de substituir el de la governació del marc que ens defineix com a país: etapes, centres i docents, comunitat educativa, drets i deures dels actors, organització i descentralització, usos lingüístics i tecnològics...

Potser per això, la lectura de l’article de Victòria Rivera i Patrícia Rey, del col·lectiu Clam Educatiu, "El tabú de l’escola pública: escollir docents", m’empeny a seguir el fil que elles obren.

En efecte, l’autonomia de centre és un element central –no l’únic– de la concepció de sistema educatiu que inspira la LEC, especialment pel que fa a la qüestió clau de la selecció i estabilitat dels equips docents a partir de la responsabilitat atorgada i exigida a les direccions dels centres. Una autonomia genuïna, eina central per a la construcció dels necessàriament diversos projectes educatius que la vida real demana si volem tractar amb respecte i intel·ligència la nostra creixent complexitat social. És a dir, si volem millorar els indicadors acadèmics i reduir els indicadors socials negatius que encara ens caracteritzen, començant pels de l’abandonament escolar prematur.

Tot això, havent de fer front a la pressió contrària que, en nom d’interessos perfectament descriptibles, segueix ben viva de la mà del principal sindicat corporatiu (USTEC) i de la inèrcia funcionarial de determinats sectors. Poques vegades es registra amb tanta claredat com ara la contradicció entre igualitarisme teòric i equitat real, entre la demanda social d’una educació viva i diversa que ens retorni ciutadans de ple dret i l’oferta defensiva d’un sistema autoreferencial que es protegeix de la realitat social que proclama voler servir.

És terrible comprovar avui la perversió del debat educatiu, protagonitzat des de la política, o des de dins del mateix sistema, pels que prefereixen la comoditat al risc, la inèrcia a l’esforç innovador o, pitjor, els que pretenen fer marxa enrere cap a un suposat paradís passat. Això sí, a força de negar el debat sobre com el sistema educatiu ha de fer front als canvis reals de la societat.

Així doncs, és reconfortant, des de la plena coincidència amb la posició de l’article esmentat, constatar que en el món educatiu hi ha vida, rigor i autoexigència. Però és inquietant comprovar com, quinze anys després, l’autonomia de centre està lluny d’haver-se assolit i inclús ha retrocedit en la vida diària de les nostres escoles i instituts.

Recomano, finalment, una lectura pausada de la LEC per resseguir les previsions incomplertes en relació amb els recursos disponibles, els capítols oblidats, la potència no desplegada d’un articulat que ofereix eines, flexibilitat i llibertat per ser un marc útil d’adaptació al canvi. Què se n’ha fet de la renovació de la immersió lingüística i de la deguda presència dels ensenyaments artístics? Quan constituirem les zones educatives definides a la llei, en corresponsabilitat amb ajuntaments, ciutats i pobles del país? Quan tindrem la deguda connexió entre formació i treball, associada a la FP actual? Quan obrirem la negociació amb l’administració central per disposar, per fi, d’un cos docent català? Quan abordarem la qüestió cabdal de la formació i selecció del personal docent? Quan els reconeixerem la consideració de màxima excel·lència en tant que servidors i servidores públiques essencials?

El camí és clar i està obert. Ara toca a les institucions, començant pel mateix departament, actuar amb l’experiència acumulada, però també amb la gosadia reformadora a què sovint renunciem en nom d’un suposat consens que acaba per immobilitzar-nos. Les eines hi són; molts docents disposats a intentar-ho, també. Som-hi.