Parlar en anglès als fills
La setmana passada vaig llegir l’article "Soc català i parlo anglès als fills: és útil o absurd?" El titular és bo: et proposa un escenari i t’anima a posicionar-te mitjançant dos adjectius que són més compatibles que dicotòmics. Al cap i a la fi, ¿pot ser útil que parlis als fills en anglès si el parles bé i els ajudes a aprendre l’idioma? Sí, pot ser útil. ¿Em sembla absurd que, amb vista a un suposat pragmatisme, renunciïs a la llengua materna –la llengua en què penses, parles, somies, plores i estimes– per comunicar-te amb les persones més importants de la teva vida? Sí, em sembla absurd. I trist.
Des d’una perspectiva utilitarista, tampoc és que la tria de l’anglès en detriment del català t’ofereixi garanties. Fet l’experiment, amb els anys et pots adonar que l’esforç només ha suposat un benefici modest; també pot passar que la maniobra rutlli i que els fills adults et donin les gràcies –en anglès– perquè ara, entre altres coses, poden mirar més pel·lícules en versió original sense subtítols. Soc una defensora de la versió original: la trobo més genuïna, més de debò. És possible que alguns infants que han estat criats en anglès per un progenitor català també la prefereixin. Per això fa tanta llàstima que ells, justament, hagin hagut d’interactuar sempre amb un pare o una mare que els ha traduït la infantesa, que els ha doblat els "t’estim".
Els infants són esponges, és cert. I en un món global, la importància dels idiomes queda fora de dubte. Els pares que deixen de banda el català per dirigir-se als fills en una llengua útil adduiran un reguitzell de motivacions benintencionades: estalviar-los anys de classes particulars, accelerar l’aprenentatge, preparar-los per a un escenari laboral competitiu. L’argumentari remet amb persistència a conceptes com productivitat, èxit, eficiència. En canvi, la qüestió emocional que és intrínseca a l’ús de la llengua materna apareix de rampellada: el pragmatisme s’imposa arreu i s’estén la sensació que els fills són un pla estratègic, un currículum, un projecte empresarial en el qual val més invertir ara perquè els resultats seran millors.
Al final de l’article em faig moltes preguntes. Per exemple, ¿fins a quin punt és saludable que un infant normalitzi una renúncia tan gran per part del pare o la mare amb vista a aconseguir que aprengui bé un idioma estranger? Quina mena de pressió incorporarà l’infant que és conscient d’aquest sacrifici i de l’estratègia que el fonamenta? En la jerarquia de prioritats de l’infant, ¿quina posició ocuparà, el català, si les tàctiques familiars van orientades a la consolidació d’una altra llengua? Qui li ensenyarà a estimar, defensar i emprar el català, llengua minoritària, si al seu voltant només ha après a valorar els idiomes en base a la seva practicitat? Quina importància li donarà, a l’adquisició de la llengua pròpia per part dels nouvinguts, si el pare, havent nascut aquí, ha preferit apostar per la llengua internacional? I sobretot, quines classes particulars retornaran al fill una infantesa en què els progenitors l’eduquen i l’estimen en la seva versió original?
