L’embat nihilista
1. El costat suïcida. L’angoixa amb què se segueix la guerra d'Ucraïna té a veure amb els dilemes morals que hi ha sobre la taula. Costa assumir que no es pugui fer més en ajuda dels ucraïnesos, que no es pugui ni parar la guerra ni entrar-hi per ajudar a guanyar-la. En cas de conflicte, la primera opció ha de ser sempre la negociació, però només és possible si totes les parts estan prestes per jugar-hi. És a dir, si s’està disposat a entrar en la lògica del cost-benefici: trobar un punt òptim per als dos contrincants en funció del càlcul de guanys i pèrdues.
De moment, no és el cas. Estem en un conflicte que té un únic causant: Vladímir Putin, que s’ha muntat una pel·lícula al servei de la seva particular fugida endavant. Ni la passivitat d’Europa en els embats precedents de la carrera imperial de Putin ni els errors acumulats per Occident en el pas descontrolat del sistema soviètic al capitalisme oligàrquic justifiquen l’escalada russa. La guerra de Putin forma part de la tradició nihilista –no hi ha límits, tot està permès– i, perquè quedi clar, no ha tardat a moure el peó de l’amenaça nuclear. Putin no pot suportar cap debilitat. Malgrat que en té, i s’ha demostrat aviat: la seva estratègia s’ha encallat perquè el càlcul de l’operació era equivocat. Havia de ser un passeig militar i va pel camí de convertir-se en una carnisseria, precisament perquè ell no pot fer cap pas enrere. És el costat suïcida del nihilista, que prefereix acabar amb tot, inclòs ell mateix, que cedir.
En el convenciment que la intervenció directa conduiria a la catàstrofe, no es poden fer més que gestos d’ajuda, que en el cas d'Alemanya tenen el valor simbòlic de deixar enrere la tradició de no-intervenció que havia fet seva com a forma de reparació després del nazisme. Estem davant la paradoxa de la dissuasió nuclear, que potser és cert que ha fet impossible una tercera guerra mundial, però que dona impunitat a l'invasor que amenaça amb la catàstrofe. ¿Hi ha algú que pugui fer entrar en raó la desraó de Putin? ¿O només es pot esperar que s’estavelli tot sol? Ara mateix sembla que predomina la idea que només del seu entorn immediat (un grup concret d’oligarques apadrinats per ell i els comandaments que l’acompanyen) podria sortir la dosi de realisme necessària per aturar-lo abans de perdre-ho tot.
2. Europa geopolítica. En aquesta situació, ja s’especula potser precipitadament en un gran gir cap a l'Europa geopolítica, segons l’expressió de Josep Borrell. Tot és hipotètic, en aquest moment, i dependrà molt de la durada d’aquesta crisi. Sabem perfectament que quan se surt d’un daltabaix la primera tendència és girar full. I en part si som aquí és perquè aquesta inèrcia s’ha aplicat massa vegades. Els bons propòsits d’ara tenen un sentit: evitar el debat sobre el que ja s’ha decidit que no es pot fer i escenificar un ampli suport ciutadà a l’estratègia a seguir. Però fa riure que ja es doni per reformat l’escenari polític d’Europa i de cada un dels seus països.
A Espanya els caçadors de populistes (i nostàlgics del bipartidisme) ja somien en una gran coalició PSOE-PP, una mena de neutralització del règim de conseqüències imprevisibles, que podria tenir fàcilment efectes de radicalització, tant pels extrems com per les perifèries. El neoliberalisme autocràtic que Putin ha dut a la seva màxima expressió és present en l’ideari de molts partits i organitzacions europees i espanyoles, d’Orbán a Abascal passant per Zemmour, i si aquests dies opten pel perfil baix és perquè saben que l’opinió pública ha vist l'autèntic rostre de l’autòcrata i no es volen cremar. Dit d’una altra manera, la via autocràtica –el món està ple d’exemples– és una expressió política natural del capitalisme extractiu actual. Que l’ampli consens contra Putin no ens faci perdre de vista la realitat. Reformar Europa passa per revitalitzar unes democràcies molt estovades. I no es fa, com per art de màgia, sota l’impacte emocional de la guerra d’un dèspota.