Encara hi ha 'niñas-bien' (1930)

Article complet de Carles Soldevila (Barcelona, 1892 - 1967), a la seva columna diària “Full de dietari” de La Publicitat (22-X-1930). El Carles Soldevila articulista solia distanciar-se de la fama d’esnob ambiguament tolerant i maliciosament irònic que tenia en altres gèneres. Tanmateix, ho va ser en la comèdia Civilitzats, en la novel·la Fanny i en el manual pràctic L’home ben educat, escrit en un to discret d’àrbitre de l’elegància.

Ahir, un amic, que sap aplegar estupendament les qualitats del mundà amb les de l’artista, em referia el cas d’unes noies de la high life barcelonina, les quals, en un moment donat de llurs precioses existències, varen sentir parlar de la fira nadalenca de Santa Llúcia i varen exclamar:

—Ah, però ¿hi ha una fira de Santa Llúcia? No en sabíem res... ¿i on se celebra?

Per acabar de valorar el fet, convé afegir que les tals noies aristocràtiques eren barcelonines, filles de barcelonins, i que en mostrar llur ignorància, no sols no aparentaven cap neguit, sinó que se n’ufanaven amb aires de superioritat. No tinc cap vel·leïtat popularista ni tradicionalista; em sembla que ho he provat de sobres amb dits i amb fets. Però trobo d’una ridiculesa ultra provinciana aquestes actituds que adopten algunes noies de la nostra aristocràcia. Voler ignorar tradicions o aspectes de la nostra ciutat per fer-se’n una mena d’aurèola és una tàctica no sols equivocada, sinó resoltament passada de moda. La noia d’avui, arreu del món, si alguna pruïja té no és pas la d’ignorar, sinó la de conèixer. Conèixer-ho tot. Des de l’últim còctel, inventat a Nova York, fins a la tradició local més netament indígena. Altrament, si aquestes noies pseudoaristocràtiques aspiren a tenir personalitat, ¿d’on la trauran si comencen per refusar l’únic llevat que realment els la pot donar? Les pobres –tot i llurs finors i llurs milions no són sinó pobres– han començat per arraconar el propi idioma o per mantenir-lo en una mena de clandestinitat vergonyosa. Després han imaginat que tot allò que era nacional era mesquí i toix; de seguida han suposat que les generacions anteriors desconeixen la finor i l’elegància i que elles venien a implantar-les sobre un ermot inhospitalari... Val a dir que llurs amables papàs, personificació del parvenu industrial, les han ajudades força a arribar a aquestes conclusions d’una falsedat cridanera. Papà, niñas-bien i niños-bien, tots plegats han traït l’esperit de la terra i ara en fan penitència. No tenen personalitat; són criatures, paròdies en el cas més afortunat, imitacions... L’enorme treball que han esmerçat en ignorar la fira de Santa Llúcia els ha incomunicat dels elements autòctons capaços d’educar-los, tot educant-se. El prejudici ha estat, doncs, un prejudici doble.