Endarrerir la jubilació, frenar la immigració

Espanya va ser el segon país del món (després de l'URSS) a legislar la jornada de vuit hores laborals. Va ser el 1919, com a conseqüències de la vaga de La Canadenca. Aquest objectiu havia estat una constant del moviment obrer al llarg del segle XIX, ja que la Revolució Industrial es va realitzar amb jornades típicament molt més llargues. Des d’aleshores, la jornada laboral s’ha reduït eliminant un dia de la setmana (passant de les 48 hores setmanals a les 40) i introduint les vacances pagades (típicament, quatre setmanes l’any). Malgrat això, el nivell de vida dels treballadors ha pujat prodigiosament, els impostos han escalat encara més ràpidament –la qual cosa ha permès finançar un generós estat del benestar–, les contribucions socials han permès mantenir els pensionistes durant la seva cada vegada més llarga jubilació, i tot això sense que els inversors hagin deixat de cobrar beneficis, sovint també generosos.

Aquest magnífic resultat ha estat conseqüència fonamentalment d’una prodigiosa millora de la productivitat, o sigui, de la relació entre el valor de la producció i l’esforç per obtenir-la. També hi ha jugat un paper favorable la demografia: com que els occidentals de la postguerra van tenir molts fills, al llarg de l’últim quart de segle hi havia molts treballadors cotitzant per mantenir la jubilació dels seus pares. 

Ara, però, ens trobem en una situació molt diferent. Les millores de productivitat s’estan alentint almenys des de fa 50 anys (per molt que ens meravellin els prodigis de la informàtica) i, pel que fa a la demografia, el finançament del sistema de pensions ha entrat en crisi quan s'ha començat a jubilar la generació dels baby boomers, que van tenir poquíssims fills però que arriben a l’edat de jubilació amb una llarguíssima esperança de vida. 

Tot això porta a una conclusió inexorable: ara toca treballar més. I més que enlloc a Espanya, perquè, si bé la productivitat s’ha alentit a tot Occident, a Espanya s’ha estancat, i si bé la fertilitat ha caigut arreu del món, a Espanya ha caigut gairebé més que enlloc. El primer fet fa impossible augmentar els salaris de manera generalitzada; el segon fa impossible mantenir el sistema de pensions actual.

Ara bé, toca treballar més, però no treballar per menys, sinó per més. És a dir, el que ens convindria és que els salaris pugessin per tal que poguessin suportar més impostos i més contribucions a la seguretat social, la qual cosa exigeix augmentar la productivitat. 

Augmentar la productivitat de la nostra economia fins als nivells dels països que ens precedeixen no és ni impossible ni misteriós; es tracta, fonamentalment, de fer el mateix que ells. Ara bé, no és ni fàcil ni ràpid (contra el que pensen molts, seria més fàcil i més ràpid al sector turístic que a l’industrial, però aprofundir en aquest tema excedeix l’espai que permet un article de premsa). 

Com que no és ni fàcil ni ràpid, l’OCDE no hi dedica gaire atenció a l’informe que acaba de dedicar a la situació laboral a Espanya (“OECD Employment Outlook 2025: Spain”). En canvi, sí que suggereix que treballem més: que augmentem el nombre de dones al mercat de treball, que activem més treballadors en edat de jubilació i que promoguem la immigració regular. D’aquestes tres propostes, la primera és trivial, la segona és encertada i la tercera equivocada. Vegem per què.

La participació de les dones en el mercat laboral espanyol (no al català) és encara relativament baixa en el context europeu, però està pujant a mesura que les joves substitueixen les seves mares. Ni cal fer, ni es pot fer, gaire cosa per accelerar el procés. 

Pel que fa a la segona proposta, la salut mitjana dels espanyols entre els 65 anys i els primers 70 permet que treballin més, i per això és oportú que hàgim endarrerit l’edat mínima de jubilació i que s’introdueixin mesures per allargar voluntàriament la vida activa. En aquest context, constitueix un error la proposta de reduir la jornada laboral a les 37,5 hores que proposa el govern espanyol: és un pas en la direcció equivocada.

Pel que fa a la proposta de potenciar encara més la immigració, constitueix una idea molt popular, però equivocada. Al llarg de la seva vida, una persona poc qualificada –immigrant o autòctona– aporta menys en forma d’impostos i de contribucions a la seguretat social que els serveis públics que rebrà. En conseqüència, la major part de la immigració que hem rebut en les últimes dècades, i la major part de la que podem rebre en el futur, no sols no ajuda a finançar les pensions futures, sinó que ho farà encara més difícil.

En resum: toca treballar més i millor, i no és solució la idea –tan estesa– que podem fer que uns altres treballin per nosaltres.