Els equilibris de Julià Peiró
La mort de Julià Peiró ens ha fet pensar als espectadors en una època televisiva que recordem amb afecte i molt millor del que realment era. Una manera de fer tele molt propera i també una mica paleolítica que va establir les bases d’un tarannà mediàtic que en molts casos TV3 encara conserva. Julià Peiró es va fer cèlebre pel seu programa d’èxit La casa dels famosos. Peiró, que acumulava moltes nits i molta vida social, va saber utilitzar els contactes i amistats per entrar a les cases de Norma Duval, Sara Montiel, Lina Morgan, Bárbara Rey, Núria Feliu, Bertín Osborne... Més dones que homes, curiosament. Amb elles semblava que hi establia una relació més natural. A diferència d’ El convidat, que trenta anys més tard va reversionar el format, el programa de Peiró inspeccionava la casa gairebé amb afany detectivesc. Era habitual que els amfitrions acabessin obrint els armaris i ensenyant el que tenien acumulat a dins. La confiança prèvia evident la utilitzava per ser un punt agosarat, amb la tranquil·litat que ja sabia que l’amfitrió estava disposat a explicar el que ell volia saber. Però això contrastava amb unes formes i una distància periodística de manual. Peiró no els tutejava. Els tractava de vostè malgrat que haguessin compartit festes i confessions amb efluvis etílics. Peiró se sentia segur aguantant el micròfon de mà sempre entre ell i l’entrevistat, un costum que va mantenir fins als últims dies a El Punt Avui TV, tot i que la tecnologia ja permetia altres opcions. Prioritzava els codis de l’ofici a l’excés de familiaritat.
La veu esquerdada, l’entonació arrossegada i la seva xafarderia elegant i educada el van convertir en un personatge televisiu emblemàtic. El seu riure, murri i lent, delatava la complicitat amb el convidat.
Però més enllà de La casa dels famosos, Peiró també va donar als primers Telenotícies de TV3 unes cròniques socials de la Barcelona més canalla fetes amb personalitat. Cròniques d’autor en les quals feia equilibris per connectar els informatius més estrictes amb els racons a vegades més sòrdids. Deia una crònica seva en què apareixia una vedet ballant: “Descobrim al públic les gràcies dels travestis, aquestes artistes que són femenines per tot arreu menys en una petita reserva”. Peiró va haver de bregar i fer equilibris en una època televisiva en què encara s’havia d’explicar què era un transvestit. Segurament, aquest joc de subtilitats entre la relativa ingenuïtat de l’audiència i la murrieria de Peiró van confluir en un estil periodístic singular que quedarà en el record del públic.