“Esborrar el pensar que sempre ens toca perdre”

Pensàvem que mai més tornaríem a veure ple el pantà de Sau i resulta que, entre les pluges d’aquests mesos i la neu que baixarà a la primavera, hauran de desembassar-lo. Just fa un any estava al 12% de la seva capacitat i ara passa del 86%. El de Susqueda frega el 90%.

Ara és, doncs, el moment de continuar amb les dessaladores i l’estalvi d’aigua, perquè el temps és ondulant com les persones (Montaigne) o la vida (Pla), però té tendència a l’augment de temperatures que faran que tot d’un plegat, qualsevol dia, li tornem a veure els ossos a l’església de Sant Romà. 

Ondulant com els cicles històrics. Aquests dies ha fet 50 anys que Lluís Llach va omplir el vell Palau d’Esports del carrer Lleida tres nits seguides, que han passat a la història agrupades genèricament com el concert del gener del 76. Segons la premsa de l’època, van constituir un assaig general amb tota la societat democràtica. No feia ni dos mesos que el dictador era mort. Llach, que feia mesos que tenia prohibit cantar a Catalunya, mentre a París la premsa es rendia al Viatge a Ítaca que havia interpretat al Théâtre de la Ville, va aconseguir la primera ovació de la nit amb aquell vers de la cançó Despertar, on diu: “He d’esborrar el pensar que sempre ens toca perdre”. Hi ha una desolació de comprovar que estem discutint de finançament sota el foc enemic dels vells insults, en el rumb gens èpic que porta de dia a dia. El vers de Llach torna a ser escaient, tot i que un realisme desenganyat d’avui hagi substituït l’entusiasme amb què la gent de fa 50 anys es va fer els primers petons amb la llibertat.