Escac a l'estat de dret
D'acord amb l'erràtica doctrina de la Fiscalia del Suprem, és o pot ser terrorista (o no ser-ho, depèn del fiscal que faci la interpretació, i encara de quin dia la faci, i de si la fa abans o després de parlar amb els seus superiors jeràrquics) qui participés en les protestes de la tardor del 2019 a Catalunya, especialment a Barcelona. Unes protestes que es varen produir, no ho oblidem, com a resposta a un cas clamorós de lawfare, que va ser el judici del Procés. Tothom que va seguir aquelles jornades va poder veure com el tribunal, presidit per Manuel Marchena, no s'estava de res: des d'admetre com a acusació particular un partit d'extrema dreta –Vox, que aleshores encara no tenia, ni de bon tros, el pes que ha arribat a tenir en la política espanyola– fins a donar per bons, sense posar-hi cap emperò, una rastellera inacabable de testimonis descaradament falsos, des del qui havia estat president del govern d'Espanya fins a una corrua d'anònims agents de la policia que desfilaven recitant robòticament una mateixa descripció dels fets, passant per una altra llarga llista de càrrecs alts i no tan alts, polítics i tècnics, que tampoc dubtaven a mentir a conveniència d'una versió criminalitzadora de l'independentisme. L'espectador del judici també va poder veure com els testimonis i les proves de la defensa eren negligits, minimitzats, menyspreats o pressionats amb interpel·lacions (sovint, per part del mateix Marchena) que els qüestionaven. Vam veure com els observadors internacionals eren menystinguts, com se li impedia a la defensa el recurs a les proves de vídeo, i fins i tot vam veure una fiscal, Concepción Espejel, que avançava en veu baixa, com si fos un apuntador, les paraules que havia de pronunciar un testimoni. Per tot això va sortir la ciutadania indignada al carrer, i ara el Suprem engloba aquelles protestes sota l'etiqueta de Tsunami Democràtic i hi afegeix el segell de terrorisme. El terrorista en cap era, segons aquests fiscals i magistrats, Carles Puigdemont, que en aquell moment va ser, precisament, el gran absent del judici.
L'estat espanyol es va permetre enviar líders polítics i civils a la presó, i va desplegar una al·lucinant persecució judicial contra Puigdemont que mai va donar fruits perquè es basava en falsedats. Ara arriba al paroxisme amb aquest joc macabre amb el delicte de terrorisme, amb el qual es pretén impedir l'aprovació de la llei d'amnistia (entorpida absurdament pel no de Junts, que és el partit de Puigdemont, a la votació al Congrés) i mirar de fer caure un govern d'Espanya que els fa nosa i els repugna. Un frau de llei a càrrec dels màxims representants de la magistratura, que posa l'estat de dret en un perill real, per no dir en una situació d'escac. El cúmul de despropòsits i giragonses que han arribat a acumular al llarg d'aquests anys és impossible d'explicar racionalment a algú que en desconegui la història. I és tan espès que ells mateixos s'han perdut en la selva inextricable de la seva potineria. Patriòtica, això sí.
