16/01/2021

Estimar Catalunya (1935)

2 min
ESCRIPTOR I PASTISSER J.V. Foix va abandonar la carrera de dret per dedicar-se al negoci familiar. Mai va deixar d'escriure.

Tria peces històriques J.M. CasasúsS’avé sempre a la veritat qui afirma que el Catalanisme ha nascut i progressat a causa de l’amor dels catalans a Catalunya. Sia tradicionalista, sia conservador, sia progressista, el català quan, regenerat per la gràcia de l’amor a la Pàtria, ha intervingut en política ho ha fet endut per aquesta afecció. Haurà projectat, en el seu fur intern, una imatge de Catalunya benauradament medieval o pacíficament burgesa o arriscadament futurista, socialment i políticament; tant se val: el motor únic ha estat l’amor a la col·lectivitat de gents que parlen en català i que formen el pinyol d’un futur Estat nacional. Costa d’admetre que no estimen Catalunya els qui no s’avenen a viure darrere uns finestrals gòtics; o els qui voldrien, al contrari, que ens vestíssim tots plegats com els súbdits de Jaume I. O, encara, els qui sostenen la falsa pretensió que res no s’acosta tant a un eslau com un català, i voldrien veure la Catalunya dels seus amors regida a la manera moscovita. [...] No es pot dir mai: En Tal no estima Catalunya perquè refusa el porró, l’espardenya, les excursions a Montserrat i la sopa de farigola. O, en Tal Altre no estima Catalunya perquè només col·lecciona goigs, fa el pessebre cada any i en música només admet el flabiol, el tamborí i el sac de gemecs. No es pot dir. No es pot negar la catalanitat de ningú; sia individualista, sia col·lectivista, en tant que Catalanisme vol dir amor de Catalunya. Tots estimen Catalunya, tots són catalanistes els qui reconeixen com a motor de llur activitat política i social precisament aquell amor. Ningú no es pot atribuir-se l’exclusiva en aquest abandó generós del pur egoisme individual a la causa comuna dels catalans. Ningú no és més catalanista que un altre en tant que tots reconeixen l’amor a la Pàtria com a motivació única de llur punt de vista divergent. Els qui la volen Blanca, els qui la volen Negra i els qui la volen Tal-Com-És, tots, mentre no hi hagi un fet concret que justifiqui la malfiança, són catalanistes. [...] Per a un catalanista el signe d’unió entre els catalans és un signe d’amor: al Fet català i a la Idea que l’impulsa. Els qui estimen Catalunya, es retroben. Per sota i per damunt les banderes. D’ací que, essent sovint una minoria els catalanistes de cada vila, de cada ciutat de Catalunya, són ells qui donen el to a les faccions. I quan més obertes són les hostilitats, ells, els catalanistes, es donen les mans i obliden llurs discòrdies. Vegeu com reconeixeu el catalanista: per un acte també d’amor: acostar-se als altres patriotes, errats en la lluita o ofuscats en la victòria, per a enfortir el lligam comú. Mentre Catalunya no haurà assolit la seva plenitud, reconeixereu els qui l’estimen per llur promptitud a desertar de les faccions, a reconèixer l’error o l’ofuscació, a subordinar les seves activitats polítiques a una sola activitat solidària: establir un front més ample per fer el combat menys dur.

stats