Estrena de 'La corona d’espines', de Sagarra (1930)
Peces històriques
De la crítica de Ramon Pei (Gironella, 1907 - Vilalba dels Arcs, 1938) a Mirador (23-X-1930), sobre l’estrena de La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894 - 1961), obra que ara es representa al Teatre Nacional de Catalunya. El periodista Pei, crític erudit, oblidat en els cànons del gènere, va morir a la Batalla de l’Ebre. Va estudiar magisteri i dret. Dominava diversos idiomes, que li facilitaven estar al dia del teatre europeu.
La corona d'espines, de Josep Maria de Sagarra, ha estat –ell mateix ho ha dit– una corona de roses. El públic –sobretot el femení– en surt entusiasmat. L’actriu Maria Morera diu que no recorda un èxit tan esclatant d'ençà de l'estrena de La reina vella. Amb èxits com aquest, aviat podríem dir com Corneille en el seu temps: “À présent le théâtre est en un point si haut que chacun l'idolâtre”. No ens vindria de nou que La coronad'espines es mantingués en el cartell del Novetats més temps que altres èxits del mateix l'autor. Hi ha en aquesta obra tots els elements infal·liblement capaços d'establir un corrent de simpatia entre l'autor i la seva obra i l'espectador. Corrent de simpatia que l'autor expandeix per tot el teatre amb els giravolts de les rodes espiralades dels seus versos. Amb un contingut preciós degustat de vegades en el caire d'un vas desproporcionat o amb un continent de plata, dringant, d'un contingut que no humiteja de sabor el paladar. Són defectes inherents a la precipitació –o a la improvisació–. Sagarra ha dit sovint que escriu un acte en set o vuit hores. No se n’envaneix, només ho fa constar. Defectes inherents a la precipitació –o a la improvisació– que, recordem-ho de passada, els trobem en obres de tots els autors fecundíssims. Lope de Vega, per exemple, n’és pleníssim i, no obstant, en el seu temps corria un Credo prohibit per la Inquisició de Toledo que començava així: “Creo en Lope de Vega, todopoderoso, poeta del cielo y de la tierra”. Sagarra coneix aquesta popularitat. Un altre detall que hom sol anotar com a defecte a cada estrena del poeta és la vulgaritat d’algunes expressions, o la cruesa d’algunes –molt poques a La corona d’espines–. Alguns comentaristes han pensat en Pitarra, davant d’aquests detalls. Per què precisament ha d’ésser Pitarra el punt de comparació? ¿Que no recordeu el “que no se da por vos ni por vueso amor un pito”, exemple vulgaríssim, i el menys cru, del mestre Tirso de Molina, i d’altres expressions d’altres autors molt més famosos, naturalment, que Soler [Pitarra], dels temps vells i moderns? Però a un autor no se’l jutja per aquests fragments ordinaris quan no tota l’obra és escrita amb un estil ordinari. [...] La corona d’espines és la victòria de la paraula en el temple de la paraula: l’escenari. Sagarra no necessita un gran aparell escènic: quatre bastidors li basten i n’hi sobren. [...] S’ha escrit que els personatges de La corona d’espines no són caràcters. Ens atreviríem a dir que això ha estat escrit sota la influència del teatre genuïnament espanyol en el qual d’abstraccions se’n fan caràcters. Sagarra segueix el mètode oposat: de caràcters en fa abstraccions. Un exemple són les mateixes Marta i Mariagneta de La corona d’espines. [...] Poeta i creador, Sagarra és un home de teatre. La corona d’espines és una obra impecablement construïda, una obra eminentment de teatre. [...]