'Et tornaré a veure', d'Enric Sòria: una obra cabdal

Coneixem Enric Sòria, un dels autors més valuosos de la literatura catalana actual, per la seva obra com a poeta, dietarista i assagista. Ara es despenja, per fi, amb una obra singular, que és a la vegada una aportació cabdal a la nostra cultura: Et tornaré a veure(Apunts sobre cinema 1910-1945), que acaba d'aparèixer en una estupenda edició en dos volums a càrrec de la Filmoteca Valenciana i la Institució Alfons el Magnànim. Escric “per fi” perquè he tingut la sort de ser uns dels happy few que han seguit el procés d'escriptura d'aquest llibre al llarg dels —molts— anys que ha durat, i això m'autoritza a dir-ho: és una obra important.

Et tornaré a veure aplega comentaris d'Enric Sòria sobre pel·lícules que pertanyen al període enunciat al títol, és a dir, des dels inicis del cinema com a llenguatge artístic fins al final de la Segona Guerra Mundial, amb el trànsit del cinema mut al sonor i el desenvolupament d'una de les indústries culturals més potents. L'obra ofereix una tria d'aquests textos, però, així i tot, és d'unes dimensions una mica aclaparadores: mil dues-centes pàgines repartides en dos volums, amb prop de nou-centes pel·lícules comentades, ordenades cronològicament. Hi ha cinema de tot arreu, amb profusió de pel·lícules nord-americanes, britàniques, franceses, alemanyes, espanyoles, italianes, russes i japoneses, no necessàriament per aquest ordre. El desplegament de coneixements que hi aboca l'autor sobre la matèria que tracta és tan espectacular com fascinant, i la seva escriptura, sense ni un gram de pedanteria ni de falsa erudició, té —com és marca de la casa— les virtuts de l'elegància, la claredat, el domini de la llengua i una ironia que per sort és freqüent i que aconsegueix allò tan difícil d'instruir i fer passar gust alhora al lector. Són textos de lectura irresistible: és difícil aturar-se en un i no voler continuar amb el següent.

En el pròleg, il·luminador, Enric Sòria explica la seva connexió personal —i familiar— amb el cinema, subratlla que és un art que tendeix a abolir l'atzar i, per tant, a l'exactitud, i subratlla que ha estat (sovint per les vies més inesperades) una forma de contestació a les dictadures i els autoritarismes que van assolar la primera meitat del segle XX, com ho estan fent també, de moment, amb el primer terç del XXI. També el presenta així: “Des dels seus orígens, el cinema queda a prop d'espectacles com l'il·lusionisme, les varietats i, sobretot, el circ: els pallassos, els menjadors de sabres, la dona barbuda, els saltimbanquis i els domadors de lleons, però també d'uns altres espectacles [...] com els concerts, la dansa, el teatre i l'òpera. El cinema no solament es movia entre aquests dos terrenys: podia englobar-los, i és el que ha fet”. La cultura catalana compta i ha comptat, per fortuna, amb excel·lents crítics i estudiosos del cinema, però no tenia fins ara una obra com Et tornaré a veure, fruit del coneixement i la literatura, però també de la passió, l'amor i la fascinació pures. Una festassa.