Europa rearmada
L'agenda dels líders europeus transcorre de cimera en cimera (les darreres a París i a Londres, i aquest dijous hi ha reunió del Consell Europeu), intentant donar resposta als desafiaments de Donald Trump, que mai se sap gaire bé fins a quin punt són simples bravates o amenaces reals. En qualsevol cas, la vergonyosa escena de divendres passat, amb Trump i Vance (un individu tan repulsiu fent política com escrivint literatura) exercint de gàngsters d'opereta a costa de Zelenski, en directe per a tot el món, va deixar clares unes quantes coses. Una, Trump i el seu govern estan realment predisposats a trencar tots els consensos diplomàtics i geopolítics. Dues, hi estan predisposats perquè pensen fer-ho en benefici propi: més que un govern, el que ara mana als EUA és una associació de megamilionaris, amb Musk i el mateix Trump com a caps visibles, que treballen des de la plena convicció que no hi ha cap límit entre l'interès públic i els seus interessos personals i/o corporatius (Vance hi fa el paper del pobre que no se'n sap avenir que el deixin seure a la taula dels poderosos). I tres, més enllà de tot això, Trump és un personatge ofuscat, intemperant, atrabiliari i de poques llums: a ell li convenia bastant més que divendres Zelenski signés un acord que en el fons equivalia a un permís perquè els americans entressin a saquejar els recursos naturals d'Ucraïna, però a ell i al seu vicepresident els van perdre la testosterona i d'aquesta manera van enviar un Zelenski ofès i dolgut a cercar l'escalf dels europeus.
I la resposta europea a les ofenses de Trump és complir la voluntat de Trump, és a dir, rearmar-se. Rearmar-se de quina manera? Això ja es concretarà, o potser no es concretarà mai gaire, però en qualsevol cas es tractarà d'un rearmament fort: al final de la reunió de Londres el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte (que de vegades sembla confondre la defensa de l'atlantisme amb el servilisme a l'administració Trump) es mostrava exultant, i es feia l'interessant amb la premsa dient que ell no pensava dir noms, però que membres importants de la Unió Europea estaven disposats a arribar a dedicar el 5% del seu PIB a defensa. El que és cert és que els membres més renuents al rearmament, com Espanya, ja no piulen. La política de rearmament s'explica en bona part per la confusió, ja mencionada, entre interessos públics i privats.
En allò que difereix Europa de Trump, de moment, és a donar la culpa a Ucraïna de la invasió i la guerra amb Rússia. Que Ucraïna quedés com a culpable en el relat oficial seria el desig de Putin, i s'hi veu acompanyat per Orbán, per la gran majoria de les extremes dretes europees (excepte Meloni, que és ambigua en això com en tantes altres coses) i per una part de l'esquerra, tan ofuscada com la seva odiada contrapart ianqui, que insisteix a carregar les culpes de la guerra a Ucraïna perquè sent una espècie de lletja nostàlgia de l'URSS. Potser allò que explica millor els nostres dies no sigui altra cosa que les limitacions de l'enteniment humà, també anomenades curtor.