L''èxit' de Feijóo

“Després del que hem vist, la lliçó de feminisme l'hi devien explicar als prostíbuls”, va dir, en seu parlamentària, Alberto Núñez Feijóo dirigint-se al president Sánchez, amb el rictus tens de qui creu haver fet diana. La política espanyola viu una situació complicada, amb l’extrema dreta guanyant presència i iniciativa arreu, capitalitzant un malestar que debilita la resistència de Sánchez. I Feijóo, atrapat en els seus complexos, en comptes de donar consistència a una alternativa, limita tota la seva presència pública a la criminalització del president del govern amb una escalada grollera que frega el ridícul. Enmig dels procediments judicials oberts recentment contra socialistes i exsocialistes, ha fet del sexe el seu tema. Fins on pensa arribar?

Feijóo sembla orgullós de les seves ocurrències, desplegades al Parlament com si fos un cafè de barri. ¿De veritat creu que el debat polític de màxim nivell de l’Estat ha de derivar cap a aquesta allau de grolleria i frivolitat? ¿És amb aquest exhibicionisme infantil que es pretén guanyar la confiança dels espanyols? Després els polítics se sorprenen de la mala reputació que té la seva feina. Feijóo aspira a rellevar Sánchez a la presidència del govern: és el rol que li correspon com a cap de l’oposició, però ¿realment creu que aquest xou de xuleta de barri serà premiat amb la confiança dels ciutadans?

Què té a proposar? Què faria si fos al lloc de qui mana? Quin projecte té per als pròxims anys? Quina és la seva visió del món i què pot oferir als espanyols? Porta ja una certa “mili” fent d’adversari número u del president, però cada cop la seva creuada és més arran de terra. Un cop Sánchez sigui fora, què? Silenci. ¿No té altra manera d’atreure l’atenció de la ciutadania que jugar a veure qui la diu més grossa contra el president? ¿No té una sola cosa concreta d’interès general a proposar per enquadrar el seu discurs? Els homes pels seus actes els coneixereu. Algú que per poder aspirar a governar necessita destruir la imatge de l’adversari és sospitós d’escassa confiança en ell mateix: incapaç de guanyar per mèrits propis cal vestir de dimoni l’altre. Però Feijóo què ofereix de nou a la ciutadania? No li importa, perquè les polítiques econòmiques i socials no les decidirà ell, sinó els que realment manen.

¿De veritat que hem de normalitzar i aplaudir la mentida sistemàtica, la manipulació dels fets, la negació de l'adversari com a principi? ¿De veritat que una política democràtica es legitima sense cap altre criteri que satanitzar l’adversari? ¿No té res a proposar o li fa por proposar el que té? ¿No és conscient Feijóo que amb aquesta estratègia li està fent la feina a l’extrema dreta, que, mentre ell lladra contra Sánchez, està capitalitzant el malestar de la part de la ciutadania que el rebutja, prometent la salvació de la pàtria descavalcant els traïdors que la governen? No és estrany que cada cop hi hagi més electors de la dreta que, entre les ocurrències de Feijóo i les exaltacions d'Abascal, girin cap a la radicalització. El gran balanç de Feijóo pot acabar sent haver posat el PP a remolc de Vox. Tot un èxit.