Èxode i mort de Lluís Companys (1940)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978) a 'Germanor'(Santiago de Xile, XI-1940). Avui fa vuitanta-tres anys de l’afusellament del president Lluís Companys (el Tarròs, 1882 - Barcelona, 1940). Executaven la sentència dictada el dia abans per un consell de guerra franquista. Companys havia estat detingut a França per la Gestapo, que el va lliurar a la dictadura espanyola.

[...] Companys va restar a Barcelona fins als darrers moments. En surt quan la ciutat ja és encerclada pels feixistes. Josep Andreu, president del Tribunal de Cassació, narra en una carta, com a company de viatge del president, la sortida de Barcelona en plena nit: evoca el silenci de la ciutat, les cares llargues i tristes dels escassos catalans que hi havia al carrer. El president no diu cap paraula. Que lluny aquelles explosions joioses de la multitud! Aquells discursos vibrants que marquen dates glorioses!... Els darrers dies de la Catalunya vençuda el president els passa a Mas Perxés, situat prop d’Agullana, entre alzines seculars. Aquell mas de muralles massisses guardava part del tresor artístic de Catalunya –taules romàniques i medievals– per tal de salvar-lo dels estralls de la guerra. Hi acollia escriptors i artistes fugitius de Barcelona. Allí vaig trobar, abans de sortir de Catalunya, el president. [...] La cambra que ell tenia reservada era llarga i estreta. Tenia dues finestres enreixades que li infonien un aspecte ombrívol, de presó. [...] Penjaven d’una paret, com tràgics ninots decapitats, els vestits d’etiqueta de president. [...] Companys era davant la llar de foc. Assegut a la butaca, contemplant l’oscil·lar de les flames, deixava escolar les hores de la nit. En què meditava?... Imaginava el dolor de tot aquell poble que l’acompanyava a l’exili? Pensava en el futur, en la seva possible acció de president exiliat? El 7 de febrer de 1939 –el mateix dia que el president de la República– Companys abandonava la seva terra, la nostra terra, per la frontera de la Vajol. Va instal·lar-se a París. Hi va restar a despit de la declaració de guerra. Creia que el seu deure era romandre a França perquè allí era més a prop de Catalunya i creia que allí, en darrera instància, hi seria decidida la sort del nostre país. Hi havia perills? Ah! Ell no solament no ha defugit mai els perills, sinó que la seva grandesa prové essencialment de la serenitat amb què sempre va encarar-s’hi. La seva política ha consistit sovint, potser massa sovint, en saber-se jugar, en un moment oportú, la llibertat i la vida. Ell, en la seva joventut, havia confiat molt en la seva estrella. Però d’ençà del Sis d’Octubre hi havia en aquesta estrella un reflex que res de bo semblava anunciar-li. Ell en sentia la influència i l’atracció?... Tot inclina a suposar-ho. Diríeu que, com les papallones nocturnes, s’ha sentit atret fatalment per aquestes lluïssors; que, en un obscur però irresistible impuls, ha marxat vers el destí que li marcava aquesta estrella per donar testimoni al món de la bona fe i de l’esperit de sacrifici que ha guiat la seva vida, i del seu amor al poble que li havia conferit tan alta jerarquia, segur ja que no podia fer res millor que oferir-li la seva sang en holocaust, per contribuir a la seva resurrecció futura.