Famèlics a Auschwitz, famèlics a Gaza

La memòria del dolor travessa les generacions. Que l’avi fos fuetejat per la Guàrdia Mora de Franco fa sentir una certa sensació a l’esquena dels nets, de la mateixa manera que notes les ulleres que tenies, a tall de diadema, al cap quan te les treus d’allà. 

Tots els jueus duen a la memòria el moment més terrorífic de la història del món, per metòdic i planificat: l’Holocaust. Tancar adults i nens en camps de concentració, fer-los treballar de manera arbitrària (qui recorda la magnífica Bent, de Martin Sherman, amb els dos presoners traslladant pedres d’un cantó a l’altre, letal i absurdament?) i matar-los de gana. Aquestes imatges de gent famèlica, amb els genolls més sobresortits que les cuixes, com esquelets, només ulls, tots les hem vistes. Sort que hi havia càmeres, que sempre dificulten la negació. Qui ens ho havia de dir, que hi hauria qui negaria o qui “matisaria” l’Holocaust!

Ara les tornem a veure, i les veiem a Gaza. Nens a punt de morir de gana, mares que ploren, i nosaltres amb el cor accelerat si pensem en tot el que no hem vist. Què s’han menjat? Què s’han hagut de menjar?

Que els israelians, nets d’aquells famèlics d’Auschwitz, de Mauthausen, de Gusen (aquest, una presumpta tètrica infermeria), de Ravensbrück (aquest, de dones) no notin, ara, la memòria sobre el cos d’aquells cadàvers i aquells supervivents, em sembla inconcebible. Per què matar-los de gana, com van matar de gana els seus? Com no recordar aquestes imatges? Com no tenir-les sempre presents? Què els falta, a aquests nens estirats als hospitals (que ràpida és la fam i el seu efecte), per ser com aquells altres que hem vist als documentals i també a les pel·lícules? Segurament només un uniforme de ratlles. Aquests, ni literatura tindran.