El fill

Us parlo d’un amic, o potser d’un conegut a qui admiro i, per tant, aprecio molt. Jo sempre admiro qui fa la feina amb passió (i per tant, honestedat). Cuiners, músics, modistes, paletes, pescadors, mestres. I em direu que no tothom la pot fer, la feina amb passió (i per tant, honestedat). Per exemple, un escombriaire. Però no és del tot cert. Us puc dir que una matinada d’un dia de festa com el d’ahir, corrent, em vaig trobar amb una escena que semblava teatre. Un pare, escombriaire, anava treballant (recollint les bosses d’escombraries, que tirava al camió) i el fill, petit, amb la mare, el seguia i li anava preguntant coses. I aquell home ensenyava al nen (que s’havia llevat d’hora) la duresa, la celeritat d’allò que feia, que cansava i que atordia.

I aquest admirat amic, que fa una feina que m’estimo, que valoro, va patir un trasbals a la família. Trasbals, quina paraula tan precisa. Un dels fills, jove, havia tingut un accident de cotxe. M’ho ha dit ara, que aquest fill ja és fora de perill i es recuperarà. Han estat mesos en un altre món, en silenci (seguia treballant com si res), suposo que creient en tot i en res, ajuntant les mans per pregar i per contenir la ràbia. No dormint, no menjant, no sentint música, no veient les flors com nosaltres. Enviant tota la capacitat d’emoció allà: al forat del fill, al presentíssim llit de l’hospital. Potser pensant en l’accident, en mil maneres d’haver-lo evitat, en les últimes baralles idiotes amb ell, quan tot estava bé i no ho sabien, en les futilitats que els han mantingut banalment ocupats: una taca a la roba, un reconeixement a la feina, una baralla de WhatsApp, una copa de vi.

I ara aquest admirat amic diu que se’n surten, que el fill tornarà a ser el fill, que ja és a casa, que ja riu i s’enfada i que falta poc per poder tornar a allò: a emprenyar-s’hi, a dir-li que els joves bla bla bla, a voler-lo matar, perquè és viu. I no hi ha res més.