Fomentar la lectura?

“Jo no llegeixo, ho confesso, recomana’m un llibre”, em demanen, sovint, com a persona del gremi. Recomanar un llibre no és com recomanar un vi o una sèrie, que saps que “consumiran”. Pots recomanar un llibre “pensat” per a qui te’l demana, però pot passar que tot i així no se’l llegeixi. Primer de tot, quan em diuen això, pregunto què és l’últim que han llegit. No se’n recorden. Potser alguna cosa d’autoajuda. Potser en van començar un, però no el van acabar.

Pel que veig al meu voltant, a la majoria de gent, com que fa molt que no llegeix, se li ha rovellat la competència. Llegeixen molt a poc a poc, i la tècnica —transformar signes en un món— encara els és molt present. Com quan aprens a conduir, suposo, que estàs pendent de frenar o d’accelerar amb tal o qual pedal i no ho fas automàticament. Això, esclar, fa impossible la immersió, cansa, i dificulta molt el “plaer de la lectura”.

I com que no llegeixen, o llegeixen autoajuda, no estan familiaritzats amb mecanismes propis de l’art. A la tele, quan la pel·lícula és “d’època” els vestits i els cotxes els ho indiquen, però a part, per si de cas, els posen un text que anuncia l’any i el lloc. En una novel·la no estan acostumats a preguntar-s’ho. L’autor no els sona, no llegiran la solapa, i es pensaran, per defecte, que tot el que llegeixen passa avui. Amb els flashbacks passa el mateix. A la tele els posen una musiqueta d’arpa i boira. Estan avesats a aquest llenguatge. A la literatura les pistes no són tan òbvies. Es perden.

Veus de seguida, a primer cop d’ull, a primer cop de conversa, qui llegeix i qui no. Parlem de fomentar la lectura entre els joves, i probablement l’autor de la campanya no és lector. El remei, per a mi: llegir en veu alta, llegir en veu alta, llegir en veu alta, per torns, obligats. Començar a córrer costa i passa temps fins que, sí, resulta un plaer. Llegir, llegir en veu alta. Entrenar aquesta ciència complicadíssima.