Fot-li, que és l’Uclés
El David Uclés l’he vist una sola vegada, el dia de l’entrega del premi Nadal d’enguany. Quan va fer el seu discurs d’agraïment, vaig trobar que parlava com no he sentit parlar ningú, que s’expressava d’una manera tan singular com vestia. Cosa gens estranya al nostre sector: tots som força originals. Jo, de joveneta, deia que només volia ser una escriptora “normal”, fins que, després de conèixer molts col·legues d’ofici, vaig adonar-me que no existeixen els escriptors “normals”. N'hi ha d’adotzenats, esclar: els eficients mercenaris de la lletra que treuen un llibre cada any i fan novel·les com farien botifarres. Aquests no els considero escriptors –ja em perdonaran el purisme gremial, però ho dic més com a lectora que com a escriventa–. Jo, llegint, vull accedir a una consciència, a un món, a una mirada sobre la vida i a un treball artístic fet amb paraules i amb les peces i engranatges propis de la literatura. Per entretenir-me amb històries explicades amb un estil pla i sense tremp ja hi ha les telenovel·les de sobretaula. De totes maneres, no vull parlar de llibres, donat que no he llegit cap de les dues novel·les que ha publicat l’Uclés; vull parlar dels escriptors, la premsa i tota aquesta part de la feina que solem anomenar “promoció”.
Ser escriptor és viure en una mena d’esquizofrènia: passes mesos, potser anys, tancada en un món que no existeix, ple de personatges que has creat tu mateixa, plantejant i resolent conflictes i situacions que només tu tens al cap. Acabes la feina, l’entregues i, si tens sort, acaba materialitzada en un llibre que els editors editen, els distribuïdors distribueixen i els llibreters venen. I si es produeix el miracle fins i tot pot ser que els lectors el comprin. Hi ha molta gent que participa en la creació d’un llibre, però només una sola persona, l’autor, s’endú o la glòria o les crítiques.
Des de fa molts anys, potser des de sempre, es dona per fet que entre els deures de qui publica un llibre (l’autor) hi ha el de donar a conèixer el que ha escrit a través dels mitjans. En concret, a través d’entrevistes concedides a periodistes de la secció de cultura. Amb sort, perquè també hi ha molts mitjans en els quals la mateixa persona que s’ha hagut de llegir les teves tres-centes pàgines després ha de cobrir el partit de futbol de l’equip local o el ple de l’ajuntament. En tot cas, la “promoció” dels llibres porta a aquest espai de trobada i intercanvi entre periodistes i escriptors, anomenat, formalment, “entrevista”. Solen ser plaents i enriquidores perquè hi ha algú que rep el que has fet i et fa preguntes sobre una cosa a la qual potser has dedicat un bon grapat de mesos o anys de la teva vida. De vegades poden ser incòmodes (per exemple, quan hi ha un interès per temes que no surten als llibres i que potser no et ve de gust respondre, o quan es tracten fets que et resulten dolorosos). És un ball, una dansa i una negociació, i gairebé sempre es produeix amb un pacte de cordialitat perquè el periodista fa la seva feina però l’escriptor també està donant el seu temps i el que és a qui l’entrevista. És una entesa cordial, per dir-ho d’alguna manera. Per això em resulta tan sorprenent la virulència amb què ha estat atacat el David Uclés en les últimes setmanes. I això que només me n’he assabentat pel que ha transcendit als diaris i no pas per Twitter. Fins i tot si alguna de les seves afirmacions em semblen del tot equivocades, no acabo d’entendre l’animadversió que genera. I encara menys quan el que se li tira en cara no és la manca de qualitat dels seus textos sinó el que porta al cap o com parla. És llavors que la defensa de la llibertat d’expressió no ho és només de les idees i opinions sinó de l’estil propi de cadascú. Que pot agradar més o menys però té tot el dret del món a existir tal com és.