Franquisme en ‘prime time’

Si vols memòria històrica, dues tasses. El govern del PP es va permetre el luxe dilluns a la nit, dia en què es commemorava el vuitantè aniversari de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, d’emetre en horari de prime time, per La 2, la pel·lícula El santuario no se rinde, que, juntament amb el film Raza, que comptava amb un guió escrit per Francisco Franco en persona, és una de les dues peces més representatives (i més rabioses) del franquisme cinematogràfic. La pel·lícula (vaig tenir la paciència de mirar-la) és una calamitat des del punt de vista artístic, però acompleix a la perfecció els seus objectius: l’exaltació dels valors del nacionalcatolicisme i la glorificació dels herois falangistes “caídos por Dios y por España ”.

Rodada l’any 1949 i dirigida, amb molta més pena que glòria, per un tal Arturo Ruiz Castillo, El santuario no se rinde narra la història de la defensa, per part d’un grup reduït de guàrdies civils, de dos punts estratègics: el Palacio de Lugar Nuevo i el santuari de Nuestra Señora de la Cabeza (Andújar, Jaén), sotmesos al setge d’unes tropes republicanes que els multipliquen de molt en efectius i armament (no és l’única mentida de la pel·lícula). Juntament amb els herois, es refugien als dos enclavaments un milenar de civils, dones i nens inclosos, que són amenaçats, tirotejats i bombardejats fins a l’extenuació (la de l’espectador inclosa). Els escassos herois supervivents de Lugar Nuevo es repleguen al santuari amb els seus camarades, i allà, no sense resar parenostres, resisteixen “hasta la última munición, hasta el último aliento”. Quan finalment conquereixen l’indret, els pèrfids republicans es queden estupefactes que una colla tan reduïda d’homes esgotats i espellifats els hagin ofert una resistència tan rocosa. Glòria als herois, doncs, i menyspreu a l’enemic, i a continuació una veu en off femenina afirma que, dos anys després, “un día de primavera”, la ràdio emetia la bona nova del final de la guerra, amb la victòria feixista. Música final amb molts cors estrepitosos i la imatge d’una bandera espanyola amb l’àguila franquista degudament estampada.

Per maldestra que sigui i tenint en compte que va ser rodada l’any 1949, mentre Espanya patia encara les penúries de la postguerra, el règim no va escatimar mitjans per rodar El santuario no se rinde. Però el més vistós de la cinta no són els efectes especials, sinó la seva obcecada vocació d’instrument de propaganda del glorioso alzamiento i de la dictadura franquista, transvestint els vencedors de la guerra en el paper de víctimes (ara no sé de què em sona, això). És repugnant que la televisió pública espanyola emeti una pel·lícula com aquesta el dia del vuitantè aniversari de l’inici de la guerra. És una burla i una indecència, cortesia, una vegada més, del partit que actualment governa Espanya: el PP, que s’ha negat una i mil vegades a condemnar l’alçament militar i el règim de Franco, que subvenciona la fundació que porta el nom del sàtrapa i n’enalteix la memòria, i que considera el Valle de los Caídos un bé patrimonial d’interès cultural. En vuitanta anys, l’Espanya de l’odi no s’ha mogut del lloc que considera propi per dret de conquesta: el poder i la seva manipulació més barroera. No, ells no es rendeixen.