Els furs (1875)

D’un article publicat a La Imprenta (26-XII-1975). Traducció pròpia. Text sense signatura atribuït a Valentí Almirall (Barcelona, 1841 - 1904). Aquest novembre fa cent-cinquanta anys que va acabar la tercera i última guerra carlina a Catalunya. Almirall, polític i periodista republicà, federalista, pioner en la formulació d’una teoria moderna del catalanisme, menystenia els carlins per les seves idees primàries, reaccionàries i ancestrals sobre la identitat catalana.

[...] No té cap sentit, en efecte, que per defensar els furs de les províncies basques es tracti d’atenuar la culpabilitat d’aquells qui sostenen una guerra sense esperances de triomf, que es digui que les guerres i, sobretot les guerres civils, són el flagell que la Providència envia per castigar els pobles pels seus pecats, fent així responsable Déu de les atrocitats de certs homes, establint una mena de fatalisme sarraí, les conseqüències del qual podrien conduir-nos a pensar que ningú no es faci responsable dels seus actes, i per això mateix no podem creure pas que això s’al·legui seriosament. També ens sembla cosa de broma establir un paral·lelisme entre els carlistes de Catalunya i els del nord d’Espanya, suposar que la primera també hauria de ser castigada, broma pròpia del carnaval, que s’apropa, o bona per al dia dels Sants Innocents, que tenim més a prop. A Catalunya, diuen, s’han aixecat deu mil carlistes en armes, i a les províncies basques trenta mil; per tant, tan culpables són unes províncies com les altres. Discreta comparació i bonica conseqüència! Suposant que cada carlista representa una família, els rebels bascos constitueixen la quasi totalitat de la població, mentre que a Catalunya amb prou feines arriben al tres per cent. Però encara ens sembla millor una altra idea, i és la d’assegurar que assimilar les províncies basques a la resta d’Espanya seria imposar-los un càstig massa rigorós. Massa rigorós! És a dir, que, segons la manera de veure dels qui això diuen, els espanyols estem condemnats, que les institucions que regeixen Espanya són com són i de tal naturalesa que constitueixen un veritable càstig. [...] Catalunya és més rebel que les províncies basques, per la qual cosa també ha d’ésser castigada. Què pot perdre Catalunya? Un dia, Catalunya va fer això que fan ara els bascos. Va defensar un pretendent, que precisament s’anomenava Carlos; va sucumbir en la lluita i va perdre amb ella les seves llibertats; va ser tractada com un país conquerit i sotmès a grans ignomínies. Llavors, perdre les llibertats era caure en el més dur absolutisme monàrquic; avui, perdre els furs seria, per als bascos, entrar en el gaudi de la llibertat [en el marc de la restauració de la monarquia parlamentària]. [...] Si, posem per cas, s’hagués dit això d’una manera clara i no embolcallada en reticències: “Convé conservar els furs de les províncies basques perquè ells mantindran sempre un nucli oposat a tota llibertat i a tot progrés, i disposat a aixecar-se amb armes a favor de la reacció, fins i tot la més exagerada”, llavors la qüestió hagués pres un altre aspecte; però això són coses que mai es diuen i que no esperem que ens diguin [...].