Un futur renovable per als micropobles
Segons la fundació que els agrupa, els micropobles són municipis de menys de mil habitants, ocupen la meitat del territori del nostre país i són la llar de només el 2,4% de la població. Es tracta, doncs, de gran part de la Catalunya rural, en recessió demogràfica i econòmica.
Segons l’informe anual de l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya (OBERcat), si la transició energètica acaba seguint les previsions de la Generalitat, els municipis ingressaran unes quantitats respectables en concepte de taxes i els propietaris dels terrenys, en concepte de lloguers. Uns beneficis locals que no dependran de la bona voluntat dels promotors dels projectes, sinó de la percepció que la població local tingui sobre les instal·lacions d’energia renovable (ER).
Resulta que el vent bufa i el sol llueix amb la mateixa intensitat tant sobre un micropoble com sobre una gran ciutat. No ens hauria d’estranyar, doncs, que els promotors tendeixin a prioritzar els pobles petits: més espai lliure i, potser, menys oposició organitzada, que tendeix a magnificar les amenaces i a minimitzar les oportunitats. Aquí parlarem de les oportunitats.
La primera pregunta que cal fer-nos és quanta energia s’hauria de generar en un municipi. El primer criteri (el del “consum d’energia”) considera que s’ha de generar l’electricitat consumida al municipi. És esgrimit sovint per rebutjar un parc eòlic o solar, ja que aquest consum és sempre molt inferior al de l’electricitat que generarien els projectes d'energia renovable presentats. Hi entren arguments de l’estil: “Volem un municipi autosuficient energèticament”, o “el poble no necessita tanta electricitat”.
La feblesa d’aquests arguments ens porta al segon criteri (el de l’“energia del consum”), que considera no només l’electricitat sinó els carburants i, també, l’energia que ha estat necessària per produir els béns i serveis de què gaudeixen els habitants del municipi. Una energia consumida fora, però de la qual se’n beneficia el poble. Segons aquest criteri, qualsevol municipi hauria de generar una quantitat d’energia proporcional a la seva població.
Un problema d’aquest segon criteri és que algunes comarques senceres i molts municipis són incapaços de generar aquesta “energia del consum”. Cal, per tant, una “corresponsabilitat territorial” que porta al tercer criteri. Cada municipi hauria de generar energia segons el seu potencial de captació. Aquest criteri comporta una contribució més o menys proporcional a la superfície del municipi.
Si considerem un municipi de superfície mitjana (34 km²), s’hi hauria d’instal·lar una potència eòlica de 60 MW o bé una potència fotovoltaica de 95 MW, que s’assoliria amb uns 12 molins o ocupant 150 ha, respectivament. Aquests valors donen una idea de l’enorme quantitat d’energia que un país avançat com el nostre necessita per funcionar amb normalitat.
Com a contrapartida, el municipi rebria en concepte de taxes uns 1,7 M d'euros l’any de la construcció i uns 120.000 euros cada any durant els 30 anys de funcionament. Unes quantitats molt respectables, sobretot per als micropobles, que millorarien considerablement la seva capacitat pressupostària. Per exemple, en un micropoble de mida mitjana, de 400 habitants, el pressupost ronda els 640.000 euros. O sigui que durant la vida de la instal·lació eòlica o solar, els seus ingressos municipals augmentarien un 27%.
Evidentment, els ingressos dependran de la potència que finalment s’instal·li. En qualsevol cas, en termes absoluts els ingressos per MW serien els mateixos amb independència de la mida del municipi. Ara bé, mentre que per a una ciutat de desenes de milers d’habitants la repercussió seria mínima, per als micropobles serà molt rellevant. Encara que pugui semblar erroni, podem afirmar que amb la transició energètica es produeix, de fet, una transferència de recursos econòmics des del món urbà cap al món rural.
Dels ajuntaments dependrà fer-ne un bon ús per millorar la qualitat de vida dels seus habitants i oferir serveis que facin el municipi atractiu per viure-hi. El teletreball i les noves professions relacionades amb la revolució digital ho posen més fàcil.
Les mateixes instal·lacions d’energies renovables contribuiran a fixar població. Segons el mateix informe de l’OBERcat, fins al 2050, per a la construcció i manteniment dels parcs eòlics i solars es necessitarà l’equivalent a uns 9.000 treballadors fixos. L’ocupació indirecta i induïda seria semblant. Per fer-nos una idea del que representa aquest nombre de llocs de treball, vegem els resultats dels projectes de desenvolupament rural finançats pel programa europeu LEADER. Durant el període 2016-2020 es va crear l’equivalent a prop de 400 llocs de treball directes, el 90% dels quals en el medi rural. La comparació dona una idea del potencial de la transició energètica per a la recuperació demogràfica del món rural.
Els beneficis per als micropobles d’una instal·lació d’energies renovables són clars i s’han de fer valdre per contrarestar els discursos catastrofistes. No tots els projectes són bons, però d’entrada val més considerar-los com una oportunitat que com una amenaça.