Un sol poble?

EconomistaQüestió complexa. Potser mirar-la des de fora ens ajudarà a comprendre-la millor. “Nosaltres, el Poble dels Estats Units...” és l’inici de la Constitució del EUA, que va ser ratificada el 1778 i és la segona constitució elaborada per un cos de representants escollits, després de la de Còrsega del 1755, que visqué només fins que França es va annexionar l'illa el 1769. Poc després de la dels EUA fou aprovada l’altra gran Constitució de finals del segle XVIII, la francesa, del 1791. Porta per preàmbul la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà del 1789, i arrenca dient “Els Representants del Poble Francès, constituïts en Assemblea Nacional...”, mentre que el text pròpiament dit comença amb “L’Assemblea Nacional...” La diferència no és gens trivial. “We the People” ens trasllada la condició de ciutadans com a subjectes actius de la Constitució, basada en la idea tangible i concreta dels individus que formen la comunitat política. En canvi, “Les Représentants du Peuple Français, constituées en Assemblée Nationale...” ens trasllada la idea de la institució, i la condició de representants d’un Poble entès com a ens intangible, la Nació. No és debades que mentre la Constitució dels EUA no menciona ni una vegada el terme 'nació' referit als EUA, la Francesa usa molt sovint el terme ‘nació’; per exemple en l'article 1 del títol III, on disposa que “La Sobirania és una, indivisible, inalienable i imprescriptible. Pertany a la Nació".

D’ací s’han desprès dos conceptes ben diferents de l’Estat i la seva relació amb els ciutadà. Als EUA, l’individu és a la base de la comunitat, i això s’estén a la noció de ciutadà per al president o per a qualsevol jutge, com per exemple el que ha prohibit a Trump blocar ningú al compte presidencial de Twitter @POTUS, perquè és propietat dels ciutadans, no del president. A França, i pel cas a Espanya, que ha assumit la seua tradició, tant el cap d’estat com qualsevol jutge són institució. I com a tal, com aquells "representants del Poble Francès", ostenta una posició de superioritat jeràrquica sobre els ciutadans, en un entramat institucional caracteritzat per una gran verticalitat, hereva d’aquell “l’Estat soc jo”, de Lluís XIV a França, o “La paraula del rei és llei” de Felip V aquí.

En síntesi, on va triomfar realment la Il·lustració en l’àmbit institucional fou en els models de contrapesos característics dels sistemes anglosaxons, molt més que en els sistemes de control centralitzat i vertical hereus del llegat francès. Això ens condueix a una posició diferent del ciutadà respecte a l’Estat entre aquests sistemes. En particular, a la major propensió en els sistemes de llegat francès a usar la llei –en teoria, garantia del dèbil– per defensar les institucions respecte dels ciutadans, en lloc de defensar el ciutadà del poder institucional. Per això, en uns llocs és legal –encara que socialment reprovat– cremar la bandera del país o mancar al respecte al cap d’Estat, però aquí hi ha artistes a la presó per impugnar amb les seues creacions les institucions de l’Estat.

Aquesta major propensió en el nostre sistema a usar la llei per defensar les institucions dels ciutadans s’accentua quan ha fallat una de les missions crucials de l’Estat-Nació d’estil francès: l’ús de l’Estat com a instrument d’unificació nacional, tot identificant Estat i Nació, símptoma inequívoc de nacionalisme en estat pur. És a dir, quan no s’ha assolit l’ideal d’”un sol poble” com equivalent a la “Nació”. Diferent és quan la noció “un sol poble” es refereix a la comunitat política de ciutadans, subjectes de drets civils i polítics, amb independència de qüestions d’identitat nacional o sentiment de pertinença. Això, per descomptat, implica la necessitat de respecte a la complexitat de les comunitats plurinacionals, on els drets de ciutadania no poden discriminar segons grups nacionals.

A Espanya l’Estat ha perseguit la unificació nacional, l’adhesió de tots els ciutadans a la Nació uniforme, adhesió sense la qual no es gaudeixen els mateixos drets. D’ací, per exemple, l’argument que el fet que el castellà sigui la llengua obligatòria per a tothom a Espanya, i l'única obligatòria, no seria discriminatori, perquè com que tots som ‘nacionals’, el castellà seria la llengua de tots. Això és el que pretén legitimar el concepte –polític– del castellà com a llengua comuna dels espanyols.

L’exigència d’adhesió a la ‘nació uniforme’ és a la base del conflicte territorial a Espanya, i en particular del procés d’independència a Catalunya, que persegueix la creació d’un Estat on els drets de ciutadania i la posició dels ciutadans respecte a les institucions no siguin condicionats per qüestions d’identitat o d’adhesió a una Nació intangible. És a dir, "un sol poble" com a comunitat d’individus amb iguals drets i llibertats, i també deures i responsabilitats, on la identitat nacional sigui qüestió personal i privativa de cadascú, i cadascú se la gestioni de la forma que vegi més convenient.