24/06/2023

La gestió de l’èpica

3 min
La consellera d'Economia, Natàlia Mas, al Parlament

Molts de vosaltres no sabeu qui és Natàlia Mas. Potser li deveu haver vist la cara d’esquitllada en algun telenotícies. I es tracta, ni més ni menys, de la consellera d’Economia del govern català. Fa pocs dies, Mas va publicar un enfilall a Twitter amb tot de dades macroeconòmiques que feien patxoca. El creixement del PIB a Catalunya el primer trimestre del 2023 va ser del doble de la mitjana espanyola. El deute públic ha caigut al nivell més baix des del 2014. Catalunya és líder en exportacions. La inversió estrangera bat rècords; els índexs d’ocupació i de despesa social també són els millors de la dècada. Però Natàlia Mas continua sent una gran desconeguda. I la percepció de la situació econòmica a Catalunya és dolenta, en part per dades objectives (la inflació, l’habitatge), i també per l’hegemonia d’un relat catastrofista, induït pel sistema mediàtic espanyol, i part del català, que posa l’accent en la “decadència” de Barcelona, i per extensió de Catalunya, a causa dels trasbalsos del procés sobiranista. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Es podria dir que la vella consigna de l’equip de Bill Clinton (“és l’economia, estúpid!”) ha entrat en crisi, i no només a Catalunya, esclar. Molts analistes espanyols constaten que la gestió governamental, per si sola, no guanya eleccions –com s’ha demostrat al País Valencià i l’Aragó, on governs ben valorats han estat derrotats– i les enquestes indiquen que el bon comportament de l’economia espanyola no compensa el desgast que el govern del PSOE ha patit a causa d’Irene Montero, dels indults catalans i de la relació amb Bildu. Qüestions que no afecten directament la butxaca, com ara les polítiques de gènere o la batalla de les identitats, mobilitzen els electors de dreta i dretanitzen els de centre, en un viratge que té molt a veure amb el context europeu.   

Si al líder d’un govern estatal i poderós, com és Pedro Sánchez, li costa utilitzar la seva gestió com a actiu electoral, no ens ha d’estranyar que a ERC li passi el mateix. Els republicans tenen alguns problemes afegits. Problemes de càsting, de comunicació, de feblesa parlamentària. Hi hem d’afegir que, aquí i arreu, la gestió autonòmica té problemes per fer-se notar en la vida quotidiana, i es veu eclipsada per les fortíssimes dinàmiques de la política d’estat. Només un govern molt brillant o molt arriscat (o totes dues coses) podria superar aquestes inèrcies. Però per prendre riscos –com en l’enfrontament de Cambray amb els poderosos sindicats de mestres– cal tenir una posició de fortalesa i autoritat. I no és el cas de l’actual govern.

Des dels anys noranta, quan Jordi Pujol guanyava eleccions amb el seu carisma i una precisa gestió de la dialèctica acord/conflicte amb Madrid, els governs de la Generalitat han tingut problemes per marcar la diferència. Els va passar a Maragall i a Montilla, i Artur Mas només se’n va sortir posant-se al davant de la marea sobiranista, que finalment el va atropellar. Els governs de Puigdemont van dedicar-se en cos i ànima al referèndum; el de Quim Torra va ser un impossible punt i seguit. I Pere Aragonès no sembla que faci prou amb la gestió ordinària i una aposta pel diàleg amb Madrid que tots els seus rivals han dinamitat. Començant pel PSOE.  

Sembla que l’enfrontament, i no la gestió, és el que genera relat i, eventualment, fa guanyar eleccions. Però l’enfrontament amb un enemic que té l’aixeta dels diners i les inversions sens dubte afectarà la gestió. ¿Entomarà el sobiranisme aquest risc sabent que al davant hi tindrà una esquerra immobilista o, pitjor, un dels governs més reaccionaris d’Europa? 

stats