07/02/2022

Guerra (de llengües) a Ucraïna

3 min
El metro de Kíev el passat dimarts 1 de febrer.

Fa poc, en un article sobre la delicada situació que viu Ucraïna ("L'embolic ucraïnès", 30/1/2022) , el filòleg Xavier Fresno acusava el govern d'aquell país de "netejar i ucraïnitzar" lingüísticament tot el territori "en el més pur estil post Segona Guerra Mundial". La comparació amb la Segona Guerra Mundial és fora de lloc, perquè el govern ucraïnès no ha incorregut en les expulsions de població que expliquen avui l'homogeneïtat lingüística de països com la República Txeca o Polònia. L'exageració, però, no impedeix que Fresno tingui raó quan assenyala que l'estat ucraïnès té dificultats per assumir el seu caràcter multinacional i multilingüe i que Vladímir Putin les sap aprofitar a cor què vols.

L'Euromaidan de 2014 va ser una revolució democràtica però sobretot una revolució nacionalista. El 23 de febrer de 2014, en el punt àlgid de les manifestacions contra el president pro-rus Ianukóvitx, la Rada Suprema (Parlament) d'Ucraïna va aprovar la derogació de la llei de 2012 "sobre principis de la política lingüística estatal". Aquesta llei permetia l'oficialització de les llengües d'Ucraïna diferents de l'ucraïnès en totes les unitats administratives on fossin parlades per més d'un 10 per cent de la població. En el seu moment, el comitè del Consell d'Europa que supervisa l'aplicació de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries havia donat una efusiva benvinguda a la llei, que substituïa una llei de llengües encara d'època soviètica (1989), utilitzava les definicions de la Carta i era "largely congruent" amb moltes de les previsions que conté.

Conscient dels efectes divisius que podia tenir la derogació de la llei, el president en funcions d'aleshores, Oleksandr Turtxínov, es va negar a signar-la. Poc temps després 57 diputats de la Rada van presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei davant el Tribunal Constitucional d'Ucraïna. Amb una discutible argumentació formal, el 28 de febrer de 2018 el Tribunal Constitucional va sentenciar que la llei era inconstitucional. Davant d'això, en comptes d'impulsar una nova llei de protecció de les llengües regionals o minoritàries, el que va fer el govern ucraïnès va ser portar al Parlament una llei de protecció de la llengua estatal. La llei va ser sotmesa a l'escrutini de la Comissió de Venècia del Consell d'Europa, que en va fer una valoració molt crítica. La Comissió va demanar explícitament que es revisés la llei per assegurar la seva compatibilitat amb els compromisos internacionals d'Ucraïna derivats, entre altres, de la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries, i en particular va considerar que no tenia una justificació objectiva ni raonable el tractament diferencial que preveu la llei entre les llengües dels "pobles indígenes" (tàtar de Crimea, karaïm i krymtchak), les llengües de minories nacionals que són llengües oficials de la Unió Europea (hongarès i romanès, principalment) i les llengües de minories nacionals que no són llengües oficials de la Unió (el rus, ves per on). Aquesta distinció, que també és present a la llei d'educació ucraïnesa, no té altra finalitat que limitar el reconeixement i ús de la llengua russa a Ucraïna. (Un sol exemple bastarà: a les escoles d'aquest tercer grup de minories nacionals, la llei preveu que a partir de 5è el 80% del currículum s'ensenyi en ucraïnès.)

Per motius lògicament diferents, 51 diputats de la Rada van presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei sobre la llengua estatal. En aquest cas el Tribunal Constitucional, desoint les dures reserves de la Comissió de Venècia, va ratificar la constitucionalitat de la llei. En la sentència publicada tot just fa un any, el Tribunal Constitucional ucraïnès va fer un seguit d'afirmacions a propòsit de l'ucraïnès que segurament ens haurien semblat intolerables si les hagués fet el TC espanyol a propòsit del castellà. El TC ucraïnès va dir que "la llengua ucraïnesa està cridada a garantir la unitat i el monolitisme (монолітність) de la societat ucraïnesa".

En resum: que Putin utilitza el rus com a instrument d'expansió geopolítica és evident. Però també és evident que la incapacitat del nacionalisme ucraïnès per assumir que el rus és un element estructural de la societat ucraïnesa alimenta aquesta instrumentalització. Potser és al revés del que diu el Tribunal Constitucional d'Ucraïna i el que garantirà la unitat de l'estat ucraïnès i la seva mateixa existència no és la llengua ucraïnesa sinó l'assumpció que Ucraïna és un estat constitutivament multilingüe.

Albert Branchadell és professor de la UAB