Guia per matar la família
Les aberracions que estan fent els magazins matinals amb el pretext de denunciar la violència masclista ni són noves ni tenen justificació. Formen part d’un cercle viciós que s’alimenta de la crueltat contra les dones per perpetuar aquest drama. Les insensateses televisives al voltant del cas de les nenes de Tenerife tenen més poder que el del simple espectacle.
1. Abús de les fotos de les nenes fins i tot un cop es confirma la hipòtesi que han estat llençades al mar. Les emeten de manera permanent fins a convertir-les en decorat del plató per fer visual la crueltat. A Antena 3, quan es confirma la mort passen a pixelar-los les cares. A part de l’efecte sinistre, semiòticament té el simbolisme de representar la mort de les criatures: se les tatxa, se les esborra, deixant-ne un rastre difuminat.
2. Omnipresència de l’assassí, sovint amb rostre divertit al costat de les nenes. Es juga amb la dualitat de l’aparença encantadora i l’assassí que amaga. Se’l converteix en l’estrella visual de l’espectacle.
3. Presentadores i tertulians reiteren l’estat de devastació de la mare, a qui sentencien amb la infelicitat eterna. “¿Cómo está la madre?”, gosa preguntar Ana Rosa. Per construir un relat morbós i dramàtic no fan altra cosa que confirmar que l’assassí ha complert la seva missió.
4. Relat fictici de la incomprensió: “¡Quién se puede imaginar que alguien es capaz de hacer algo así! ¡Cómo vas a pensar que alguien puede matar a sus hijas!”, lamenten Griso i Ana Rosa. Aquesta estupefacció fingida davant d’uns fets que malauradament formen part d’una violència estructural i repetida crea el missatge erroni que són fets puntuals i imprevisibles i no un drama social que respon a uns patrons concrets.
5. Detalls de la proesa criminal: Els programes es converteixen en detectius que perden el temps en insignificances morboses. Si la trucada va ser abans de les pastilles, o les pastilles després de sortir amb la barca. Deixalla truculenta que desvia l’atenció i crea admiració per l’estratègia criminal. Es repeteixen els vídeos que resumeixen el procés complex de l’assassinat i la dificultat espectacular de la recerca.
6. Lloança de l’habilitat de l’assassí: Els comentaristes mostren fascinació per la destresa del criminal. Nacho Abad a Antena 3 fins i tot el definia com a “astut” per com va planificar tot el procés de segrest i assassinat.
7. Absència d’especialistes acreditats en violència masclista i manca d’ús del vocabulari apropiat per a casos. Pràcticament ni tan sols es fa referència a la violència vicària. S’hi ha de sumar un llenguatge condescendent molt inoportú. Ana Rosa parla del cadàver de les nenes com “el cuerpito”.
Tot plegat provoca un espectacle cruel, esperpèntic, que funciona d’inèrcia davant els crims més atroços i que resulta greument contraproduent: per a la personalitat freda, narcisista, egòlatra i masclista dels maltractadors en general aquests programes són la guia perfecta per ajudar-los a visualitzar com matar la família i assegurar-se de la repercussió i del dolor que poden causar. La garantia televisiva que la seva maldat funciona.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
