Soc heroica

M’aturo a la notícia del poble italià que és al caire de l’abisme. Clico per llegir-la. Però, ostres, un bàner m’avisa: si soc subscriptora m’haig d’apuntar. Em deu haver caducat la sessió. Respiro com un porter davant del penal. Em demana (la web) que hi introdueixi el número de telèfon o el correu electrònic. Com que de correus en tinc dos, o potser dotze, i no sé quin hi devia posar, tiro pel dret. El telèfon, venturosament, continua sent el mateix, perquè l’últim cop que el vaig perdre una bona ànima me’l va fer arribar. El telèfon és correcte. Llavors, em demana la contrasenya.

Caram. Si fóssim al portàtil (però el tinc espatllat), la contrasenya se’m posaria sola. Però aquí no. Me la demana. Quina deu ser? Aquella primigènia que consistia en quatre números no. Ara volen lletres i números, majúscules i minúscules. No em digueu, lectors, que l’hauria d’haver apuntat. Només llegiu.

Escric el primer que em passa pel cap. El nom que m’imagino que vaig posar i un número, el que m’imagino que vaig posar. I després d’uns segons, eureka!, ja puc llegir la notícia de l’esllavissada. La contrasenya és correcta. Ja puc haver tallat llenya, ja puc haver fet una cassola de mandonguilles, ja puc haver fet qualsevol cosa que anés bé com a argument d’un cantar de gesta. Res, res és comparable a haver escrit una contrasenya correcta. Ja no recordo les vegades, tantes, en què he errat i la pàgina m’ha fet fora, m’ha dit que soc delinqüent, que soc pitjor que el xanguet que a plaça llencen o que l’spam que va a la paperera de reciclatge. Soc heroica, soc guerrera, soc empoderada, soc una bèstia de la informàtica. Avui ja he fet el dia. I no hi fa res que ja no la recordi, aquesta contrasenya que acabo d’encertar.