15/02/2022

La importància d’una mirada pròpia

2 min
El Telediario de dilluns a La1.

Dilluns el Telediario de La 1 mostrava una informació dels enviats especials a l’Afganistan que feia esgarrifar. Des de Kabul, la periodista Raquel González començava la crònica al costat d’un mercat, mostrant la vida quotidiana d’un matí qualsevol. Era només una imatge de context per oferir, a continuació, el contrast amb una escena que passava molt a prop d’allà. “És el més semblant a l’infern que veuran avui”, ens advertia en els titulars. La periodista s’endinsava en la foscor d’un pont que tapava una riera i amb la il·luminació de la càmera permetia que veiéssim centenars d’homes addictes a l’heroïna amuntegats en la foscor, enmig d’aigües putrefactes. Estaven tots sota els efectes de la droga i preparant les dosis de consum. “Costa saber si alguns d’ells respiren”, assegurava la periodista enmig d’aquell panorama terrible. La periodista, que firmava la crònica juntament amb José Luis de la Torre i Ignacio Villanueva, donava una dada que posava en context aquella situació. Es calcula que al país hi ha més de tres milions d’addictes a la droga, que representen un 8% de la població. A l'Afganistan, la indústria de la droga és immensa. El narcotràfic afganès aporta el 80% del subministrament mundial d’opi i suposa uns beneficis de dos mil milions de dòlars cada any. Aquest negoci permet el finançament dels talibans.

La crònica, però, no s’acabava en aquelles imatges sorprenents, sinó que era l’inici d’un recorregut espantós. Els talibans s’emporten els drogoaddictes d’aquells llocs recòndits i els deixen en suposats centres de desintoxicació que semblen camps de concentració. Els tanquen en situació d’abstinència forçosa, on els metges no tenen medicaments per tractar-los. Un d’ells ensenyava a la periodista unes imatges enregistrades d’amagat on es veia com els talibans torturaven els interns.

La crònica s’allunya del conflicte polític que habitualment apareix als diaris per endinsar-se en la part més desconeguda del país. Són aquelles notícies que només ens arriben gràcies al criteri dels professionals que trepitgen el terreny, que tenen la virtut de dirigir la mirada cap a indrets i persones que no formen part del relat habitual. Ens porten l’altra punta de món al menjador de casa i descobrim històries sorprenents. Aquestes informacions no les trobarem en cap plataforma de streaming. I si ho recreés una sèrie ens semblaria inversemblant. És per històries com aquesta que és tan important que la informació estigui feta per persones que volen trepitjar el terreny i observar què hi passa amb criteri propi. Que estiguin en contacte amb les persones que hi viuen, que estableixin els vincles necessaris perquè aquesta gent parli, ensenyi vídeos o doni detalls que els periodistes no poden veure. És clau que els serveis informatius de les televisions públiques continuïn treballant d’aquesta manera i no es converteixin en aparadors de notícies prefabricades que arriben d’esma i des d’agències, sense personalitat ni autoria. Perquè aleshores és quan perdrem de vista i ignorarem la majoria de coses que passen al món.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió