Incomunicació involuntària

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsBarcelona té, tal vegada, més diaris dels que li pertoquen. Però tampoc en té tants que no puguin ésser, en la part diferencial, única que pot interessar-nos, fullejats en una hora. Les redaccions es troben totes a menys d’un quilòmetre de la Plaça de Catalunya. La majoria dels que escrivim en els diaris ens coneixem personalment, i àdhuc de tant en tant fem conversa. Aquestes dades podrien fer suposar a qualsevol estranger que la Premsa barcelonina aplegava condicions especialment favorables per al conreu del diàleg o de la discussió. Hom podria esperar que el tema suscitat en un diari seria reprès per tots els altres, cadascun des del seu particular punt de vista; que l’anècdota retreta per l’un seria successivament corregida, negada, capgirada, enriquida i esmicolada pels altres, animats per una pruïja de portar l’aigua a llur molí o per un desig d’emulació més o menys noble. Doncs no passa res d’això. Les polèmiques, única forma de diàleg conegut entre nosaltres, són ràpides, brusques, violentes; i es descabdellen entre dos diaris mentre els altres s’inhibeixen. Un rebombori, com el que varen crear fa un parell d’anys els articles de Fernand Vanderem sobre els manuals de literatura, aquí és absolutament inconcebible... Falta la primera matèria: els manuals (n’hi ha un, a tot estirar dos). Falta la segona matèria: la curiositat. Escasseja la tercera matèria: l’enginy. Un simple acudit com el que fa parlar un darrera l’altre tots els diaris de París (¿quin ha d’ésser el Patró dels periodistes?), aquí tal vegada pot néixer, però ni creix ni té descendència. Si l’un, per exemple, s’adheria al paper de Paul Souday i proposava que el patró fos Voltaire, potser des de La Paraula Cristiana li dirien: “Horror! Voltaire, no! Sant Pau!”, però la resta faria l’orni tranquil·lament. No sortiria El Brusi dient: “Mañé i Flaquer”, ni La Vanguardia dient: “Balmes”, ni La Veu atorgant el seu sufragi a Ramon Muntaner, ni El Dia Gráfico proclamant el patronatge de Pi i Margall... No. Per brillant que fos l’article que obrís la discussió, la discussió no sorgiria. L’article es perdria com un coet en el cel ombrívol del nostre periodisme, on cada casa és un món que vol ignorar l’existència dels altres.