“La ciència no té nacionalitat, però el científic sí”. La frase s’atribueix a Louis Pasteur i vol destacar la universalitat de la pràctica científica, però al mateix temps ressaltar que els que la practiquen no han de renunciar a la seva adscripció nacional.
En el camp científic i tecnològic, la cooperació internacional no és només un valor, sinó un dels punts bàsics en què es recolza l’avenç del coneixement. Però la segona part de la frase de Pasteur també és important en el context actual, perquè la política científica pròpia de cada país és clau per al seu desenvolupament.
La ciència i la tecnologia estan molt poc presents en el debat sobre el procés d’independència de Catalunya, però sí que són motiu de discussió a Escòcia. No es tracta, esclar, d’un debat generalitzat que interessi a tota la població. Però sí que hi ha informes i articles que discuteixen diversos aspectes sobre la ciència d’una possible Escòcia independent.
Una de les afirmacions que posa d’acord independentistes i unionistes és que la ciència, la tecnologia i la innovació són claus en la competitivitat i el desenvolupament econòmic d’Escòcia. També coincideixen a dir que la ciència escocesa se situa en l’elit mundial. Algunes mesures usuals per valorar la ciència que es fa en un país -com ara cites d’articles en relació al PIB- situen Escòcia en els primer llocs.
Sembla que aquí s’acaben les coincidències. Els partidaris que Escòcia segueixi al Regne Unit alerten de la possible falta de recursos econòmics per mantenir aquest nivell si s’independitza. Els que es decanten per la independència consideren que es podria conservar l’àrea comuna de recerca -com afirma el Llibre Blanc del govern escocès- i que una frontera estatal no té per què impedir l’accés a uns fons i a unes infraestructures que els científics i, en general, els ciutadans escocesos han contribuït a crear i desenvolupar. Es tractaria que els fons depenguessin del rendiment d’un equip o institut concret.
Els unionistes ressalten que Escòcia rep més diners per a ciència del que li correspondria pel seu nombre d’habitants: amb un 8,5% de la població britànica, rep un 10,3% dels diners que reparteix el Consell de Recerca. Per al govern britànic, una Escòcia independent hauria de pagar-se la seva ciència i això tindria un cost elevat.
Alguns investigadors han expressat en públic el temor que això redueixi els seus recursos per fer recerca. Però molts d’aquests investigadors també han expressat una altra por: amb el referèndum que el 2017 podria situar el Regne Unit fora de la Unió Europea, també el conjunt de l’actual estat perdria recursos. Per cada lliura amb què el Regne Unit contribueix als programes europeus de recerca, en rep 1,4. Davant d’això, alguns que no acaben de veure clara la independència temen trobar-se d’aquí uns anys dins del Regne Unit i fora de la Unió Europea i sense accés, per tant, a la majoria dels seus programes -quedaria com un país tercer, amb accés limitat-. Paradoxalment, l’Escòcia independent podria ser a la UE i beneficiar-se del programa marc de recerca.
És cert que, en cas que els seus ciutadans ho decidissin, el Regne Unit no abandonaria de cop la UE -els que situen una Escòcia o una Catalunya independents fora de la Unió deuen saber que una organització tan complexa no permet fer fora un territori d’un dia per l’altre-. Però com que els programes de recerca són de planificació i desenvolupament a llarg termini, el sistema de recerca se’n podria veure afectat ben aviat.
El que sembla més interessant de tot plegat és que a Escòcia es debat sobre quin model de recerca hauria de tenir el país si assoleix la independència. I no només per enfortir-se econòmicament i fer més innovadores i competitives les empreses, sinó també per augmentar el benestar dels seus habitants -l’esperança de vida per als escocesos és 2,3 anys més baixa que per al conjunt de britànics- o per assolir un desenvolupament sostenible -actualment un 40% de l’electricitat ja prové d’energies renovables i es preveu que d’aquí quatre anys el percentatge sigui d’un 67%-. Escòcia és un país científicament molt potent que està actualment dins d’un estat científicament molt potent. Potser per això no és estrany que la recerca ocupi lloc en el debat.
Pot ser que Catalunya sigui científicament menys potent, però té un gran nivell en alguns sectors, com ara les ciències biomèdiques i la fotònica. Tot i així, seria desitjable que en el debat sobre la independència, la ciència i la tecnologia hi tinguessin més protagonisme.