El joc secret

Hi ha molts dies que jugues al joc secret. A una hora o una altra, sortiries del teu cos i t’enlairaries per buscar-ne un altre. Et mires una parella a la revista del cor, a ca la perruquera. Passegen per la ciutat amb el got de cafè a la mà, adelerats, sí, però no anant enlloc. Semblen feliços, amb aquesta mena de felicitat que es desprèn dels outfits urbans (gorra, vambes, roba ampla) dels que tenen minyona. Sembla que riguin. Pel carrer? Sense mòbil? I, doncs, per unes hores només, et voldries posar a les sabates d’ella.

O enraones amb la parella d’amics que us han vingut a veure i que es tracten amb tanta polidesa. Et posaries a la pell d’ella durant una estona. Avui, al mercat, la fruitera explicava una recepta de truita d’alls tendres i tonyina. El fruiter deia: “¡Ella es mi Arguiñana!” I ella reia i afegia: “Digues alguna cosa dolenta, també!” I ell feia que no, que no; que no en sabia cap. Allà vas voler ser la fruitera, que passava fred a la parada, que s’havia llevat potser a les cinc, però que reia tota l’estona. Un matí, un matí només, ser aquella fruitera.

Però de la mateixa manera que voldries, fugaç, ser algú altre –avui, la fruitera–, també penses, rabiosament, qui no voldries ser de cap manera. Encara que l'algú tingui poder, bellesa, casa on caure mort. Avui la persona que de cap manera voldries ser, la persona del món que, en aquests moments, menys voldries ser és Maribel Vilaplana. I penses, també, que Maribel Vilaplana també ho canviaria tot per ser la fruitera.