John Ford a la Segarra
El foc és un llapis que ensenya geografia. Gràcies a la pedagogia de les flames molts (no pocs) catalans han descobert que hi ha una comarca a Catalunya que es diu la Segarra (la Noguera ja la deixem per al curs vinent). Aquest incendi és un fosforescent color sang que subratlla la Catalunya real i el món real. Disculpeu si us esquitxa: no és quètxup.
Aquí hi ha el dolor de la terra. La Terra Ferma menstrua. Tot el món mor i neix aquí: la sequera, l’aigua, l’energia, el despoblament, els aliments… Intermitents d’emergència. Warning. Alerta, ciutadans del món vegetal: no hi ha uns mons millors que uns altres. Tots els mons són dins del món. Tots els mons són el món. Mon amic John Ford hauria pogut néixer aquí, però, ves, bada, va voler néixer a Cape Elizabeth, un poblet de Maine (EUA). El director de les imatges en moviment, d’un país en moviment, li va dir a un jove Steven Spielberg: “Tot es limita on col·loques l’horitzó”.
La Segarra és un horitzó de western immens, infinit, colossal. Una pantalla de cinema a l’aire lliure per la qual es veuran les pròximes pel·lícules globals. La Segarra és el mainstream, el blockbuster de l’existència de Barcelona a Nova York passant per Maputo i Teheran. Tots els interrogants del món estan clavats en aquesta terra com una aixada amb mànec roent. Aquí, a diferència de les pel·lis de Ford i el paisatge americà, no s’ha publicat ni la llegenda ni la realitat. La Segarra crema, però ja era pelada. Per això molts mai l’han vist ni l’han volgut veure: creuen que aquí no hi ha res.
La Segarra és una de les proves de fe més grans que existeixen. En el futur. En el demà. En l’horitzó. Tot us pot semblar magre, desnerit, invariable, impertèrrit. Però la Segarra és l’esquelet, l’esquema, el xassís, la perxa perquè tot s’aguanti. Sense ella cau. La Segarra és la veritat despullada i que fot bufetada. Vídua greu d’una guerra eterna que no saps si mai acaba o sempre comença. Dignitat de paraules que només caben a la butxaca. La paraula clavada com clau, enrogallada com ferro soldat. La llum sense electricitat. La penombra de plat a taula. No hi ha més, per això d’aquí ha sortit volant tot.
D’aquí surten els Vall Companys, els Alsina (Bon Àrea), Sorigué, Llorens, Condal (Condis), Gabarró (Gas Natural)... Però també la Carme Balcells agent dels escriptors del planeta. La necessitat, la gana, les mans amb més terra que pell. De no plorar i de no riure. D’aquesta terra divan psicoanalític: malabarista, boja, surrealista, hipnòtica, magnètica, que va del marró al verd a la velocitat de la vida, del foc. Aquí hi ha la balança del ser i no ser. La Segarra ens avisa que podem morir cremats. Però també que hi ha molts morts en vida. Molts morts que no saben que estan morts. Molts ignorants, analfabets, illetrats. Criatures que no saben les quatre regles per sobreviure. El món és un funàmbul que s’ho juga tot a la sirga de la Segarra.
Ara. Ara sí que estem fent-li pam i pipa i pinyau, pinyau a John Ford i L’home que va matar Liberty Valance: aquí no es publica la llegenda. No. Aquí es publica la realitat. La història contínua de les persones que volen viure i s’agafen a les baranes de ferro florit de les cases que són llanxes salvavides. No deixar-se anar mai. Mai. Agafeu-vos. Com una màquina del temps en la qual tot corre veloç, ardent, dolorós. Sotsobrar no és ofegar-se. El futur és aquí.