La Jungla de Calais com a símptoma

No hi ha dubte que el campament de Calais on s’amuntegaven en condicions infrahumanes gairebé 10.000 persones que esperaven passar al Regne Unit era una autèntica vergonya per a la Unió Europea. Per això ahir el govern francès va iniciar el desmantellament del camp i el procés per recol·locar 7.500 immigrants en 280 centres d’acollida repartits per tota la geografia del país. Es tracta d’una iniciativa benintencionada que busca acabar amb una situació insostenible, perquè els habitants del camp no paraven de créixer tot i el tancament fronterer britànic, però que ha provocat inquietud en les ONG que hi treballaven.

En primer lloc, perquè el fet de tenir-los allà permetia tenir-ne un control, sobretot mèdic, que ara com ara no acaba d’estar assegurat. I en segon lloc, perquè sospiten que es tracta d’una operació d’imatge de l’executiu de Manuel Valls, molt pressionat per l’extrema dreta xenòfoba, més que d’una solució integral i definitiva per als immigrants traslladats. Els pròxims dies i setmanes hi haurà ocasió de calibrar l’èxit o el fracàs de l’operació, però cal admetre que els antecedents no conviden a l’optimisme, ja que el mateix nucli de Calais és fill del desmantellament d’un altre campament, el de Sangatte, l’any 2002.

Les ONG han advertit que estaran vigilants, sobretot per garantir el tractament als immigrants malalts i al miler de nens sense pares que es calcula que hi ha a Calais i que ara passaran a estar sota tutela de l’estat francès. Però el que ha de quedar clar és que amb cops d’efecte o pedaços no se soluciona una qüestió tan complexa i amb tantes implicacions com la de la immigració. El fracàs de la gestió de la crisi dels refugiats per part de la UE demostra que els executius tenen pànic a prendre mesures impopulars i sovint prefereixen fer els ulls grossos, com fins ara s’havia fet a Calais.

Valls finalment ha passat a l’acció per evitar l’excessiva pressió que estava suportant Calais i que feia que s’assemblés a un camp com els que proliferen en zones de guerra al Tercer Món. Però amb això no n’hi ha prou. Sense una política comuna europea, sense solidaritat entre els socis i sense una visió realista i a llarg termini, no hi haurà remei. Calais és el símptoma de tot el que s’ha fet malament i de tot el que encara falta fer, que és molt.