L’aigua de l’Ebre o la del mar, potabilitzada (1973)

De la crònica de Tomás Acarreta (Tudela, Navarra, 1901-1978) a 'Hoja del Lunes'(24-XII-1973). Traducció pròpia. Fa cinquanta anys, l’escassetat d’aigua ja causava preocupació a Catalunya. El periodista Acarreta va treballar en agències informatives entre el 1924 i el 1939, quan el van cessar de director de la Faro. Havia exercit a Barcelona durant la guerra. Del 1940 al 1965 va ser cap d’Internacional a 'Diario de Barcelona', el periòdic llavors més distanciat del franquisme per la seva afinitat monàrquica. Després va ser director de revistes, corresponsal de l’agència Logos i crític teatral del setmanari 'Dígame'. 

L’angoixant penúria d’aigua que pateix Barcelona i la seva àrea s’intentarà pal·liar, si més no durant uns anys –diuen que fins al 1980, aproximadament– transvasant cabals de l’Ebre, cosa que suposarà fer importantíssimes obres, tres o quatre vegades més grans que les que calgué efectuar per dur aigua del Ter. Salta a la vista que, un cop més, per imprevisió, hem fet curt... El Govern ha anunciat que presentarà, les pròximes setmanes, el projecte per desviar cabals de l’Ebre cap al Barcelonès, però la preocupació per la manca d’aigua la mantenen hidròlegs que consideren que l’Ebre no és pas el Volga i que, a més, hi ha altres peticions per transvasar la seva aigua, com les de Castelló de la Plana i València, que consideren insuficients els cabals del Túria i el Xúquer. D’altra banda, la quarta planta siderúrgica de Sagunt tindrà grans necessitats hídriques. [...] Amb aigua de l’Ebre o sense, caldrà pensar –ja fa temps que ho estudien els tècnics– el projecte d’aprofitar l’aigua de mar, convenientment potabilitzada, per al consum domèstic i industrial de Barcelona i potser d’altres zones catalanes. Els científics creuen fermament que la solució per resoldre el problema d’aigua potable és al mar, per la qual cosa podran aprofitar-se importantíssimes experiències d’arreu del món, fins i tot del nostre país, on funcionen satisfactòriament plantes potabilitzadores d’aigua de mar a les Canàries i Ceuta. És interessant l’existència a Espanya d’una important empresa que instal·la plantes de dessalinització d’aigua de mar i que es compromet a lliurar "claus en mà". Amb l’associació de diverses d'aquestes unitats es podria assegurar l’abastiment d’una ciutat de 400.000 habitants. L’esmentada empresa pot instal·lar plantes de més capacitat. A Arizona i per tractar aigües del Colorado inferior, intensament salinitzades, s’està bastint la potabilitzadora més gran del món, per tal d’endolcir el cabal d’aquell curs d’aigua que els espanyols anomenaren Colorado, precisament per l’intens color terròs, produït per l’enorme erosió del famós Canyó del Colorado. [...] L'únic inconvenient que presenten els diversos sistemes avui existents per potabilitzar aigua de mar és el seu elevat cost econòmic, tot i que s’observa que ja va minvant. Hi ha països que opten per dessalar aigua marina "pagant el que sigui". És el cas dels rics Emirats petroliers del Pròxim Orient [...] i el de la central purificadora que els nord-americans van instal·lar en un temps rècord a la seva potent base militar de Guantánamo (Cuba) com a rèplica a l’acció del govern de Fidel Castro quan va tallar el subministrament d’aigua dolça illenca a aquell cap de pont ianqui a l’estat caribeny. [...] El 71% de la superfície de la Terra està coberta per aigua salobre que ara només s’usa en microscòpica proporció per al consum humà o la irrigació, un cop potabilitzada en les ultramodernes plantes. Cal comptar més amb l’inesgotable recurs hídric, perquè no hi ha altra elecció.