L'alternativa al bonisme
La decisió de deixar al carrer quatre-centes persones sense sostre a cop de porra policial ha degenerat en una crisi social extremadament greu a Badalona. Manifestacions enfrontades, intents de linxament contra les persones expulsades del B9 per part de grups de veïns, impossibilitat d'allotjar un grup d'aquestes persones dins una església, ni tan sols amb l'assistència de la Creu Roja, perquè hi havia risc real d'un brot de violència. Dins la desgraciada naturalesa de tot plegat, l'única cosa que n'haurem tret és que almenys queden en evidència un tipus de personatges, i també un tipus de discursos, tristament habituals en els nostres dies: els que odien el que en diuen “bonisme”.
Flagell, en efecte, del bonisme (sinònim també del wokisme), Albiol va decidir donar un suposat cop d'autoritat que ha tingut com a resultat un fracàs absolut. Un fracàs institucional, polític i social (les administracions públiques, també la Generalitat i la Delegació del govern espanyol a Catalunya, han quedat retratades en la seva inacció, amb les habituals excuses sobre tenir o no tenir determinades competències). Un fracàs que només paguen, en carn pròpia, les persones desnonades de l'institut B9. Criticar el sistema d'acollida pot tenir o no tenir sentit, però fins i tot Albiol pot comprendre que expulsar a garrotades les persones sense llar, i deixar-les al carrer sense haver previst cap manera d'ajudar-les, no tan sols no soluciona cap problema sinó que els agreuja i en crea de nous.
No es pretén, de fet, solucionar cap problema, sinó apuntalar un sistema social i econòmic basat en la desigualtat. Un sistema en què les possibilitats d'obrir-se pas a la vida vinguin determinades per la capacitat econòmica de cada individu, de la família o de l'entorn dins el qual li toqui néixer o créixer. També per la procedència o el color de pell, per descomptat. El problema ni tan sols és Albiol, que per ell mateix amb prou feines és ningú, només un altre fantotxe inflat pels mitjans i per la política. Igual (més petit, però igual) que Ayuso, Milei, Trump i la depriment desfilada d'abusadors i escanyapobres que veiem triomfar cada dia, votats per masses de gent que diposita les seves esperances, o els seus baixos instints, en el llop ficat en el paper de pastor d'ovelles.
No és cert, tampoc, que la gent de classe treballadora, o humil, odiï els que són més pobres que ells: això si de cas els racistes, o els aporofòbics, perquè ser de classe treballadora o humil no és incompatible amb ser racista o aporofòbic. És molt més interessant l'exemple que ha donat Àngela Valeiras, una metgessa jubilada de Badalona que ha acollit dos dels desnonats del B9 durant uns dies a casa seva, fins que han tingut on anar. “Si el contrari del bonisme és el dolentisme, jo trio els bons”, ha dit Valeiras. En efecte: en política, el “bonisme” s'articula a través de la també denigrada socialdemocràcia. El “dolentisme”, en canvi, s'articula a través de la ultradreta, que essencialment és la ideologia dels depredadors i dels covards.